diumenge, 17 de setembre de 2017

Mentides interessades , a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, com a dir amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola o Catalunya no ha tingut mai un exèrcit propi .







Es tracta d’un dels tòpics que més fortuna ha fet, però també un dels més fàcils de desmuntar. Els aleshores prínceps de Castella i d’Aragó, Isabel i Ferran, van casar-se en secret el 1469 i van accedir als trons respectius el 1474 i el 1479. El matrimoni consumava la unió dinàstica entre ambdós regnes, però totes dues corones conservaven les lleis i institucions que les feien independents l’una de l’altra, com havia succeït en el segle XII amb la unió dinàstica entre Catalunya i Aragó. 

Què volia dir exactament 'tanto monta'?
Els emblemes dels sobirans palesen també que la unió territorial fruit del seu casament era només a títol personal, ja que el d’Isabel I (un feix de fletxes) i el de Ferran II (un jou amb una corda solta i amb el lema “Tanto monta”) es mostraven junts en els escuts, però no units. Temps després, va ser la Falange Española qui va fusionar tots dos emblemes per convertir-los en el seu símbol.

La pretensió que els Reis Catòlics van fundar una nació, quelcom que no es pot fundar en una data concreta perquè les nacions són conseqüència d’una evolució cultural i no d’un arranjament polític, es barreja amb la idea, també errònia, que allò que creen realment és un estat que se superposa a un concepte geogràfic. En el segle XV Espanya era el nom modern de la Hispània romana, que geogràficament havia correspost a allò que avui coneixem com a península Ibèrica. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja aleshores amb estat propi, es consideressin també part d’Espanya. De fet, els mateixos Reis Catòlics tenien clara aquesta qüestió, com ho demostra el fet que mai no prenguessin el títol de reis d’Espanya. Un altre factor que contribueix a embolicar-ho tot és que la parella pertanyia a dues branques d’una mateixa família, els Trastàmara, detall que reforça una impressió d’unitat sense fissures.

La renúncia de Ferran II a Castella
A banda, la cort castellana també tenia clar d’on era rei de debò Ferran II. En morir Isabel I el 1504, el seu vidu va renunciar a Castella a favor de la seva filla Joana i del marit d’aquesta, Felip el Bell, per evitar un enfrontament armat i va tornar a Aragó. Es va tornar a casar l’any següent amb la princesa francesa Germana de Foix amb l’esperança que li donés un hereu per al tron aragonès, maniobra que va enfurismar els nobles castellans en entendre que amb això Ferran volia impedir que Joana i Felip heretessin la seva corona. I així era. El naixement de l’únic fill de la parella el 1509, Joan d’Aragó i Foix, implicava la separació explícita dels regnes de Castella i Aragó, però el nadó va morir poques hores després d’haver nascut.

Un corrent historiogràfic defensa que tan sols es pot parlar d’una unificació real d’Espanya a partir de la guerra de Successió, que suprimeix la personalitat política i jurídica de la Corona d’Aragó i uniformitza els diferents territoris de la monarquia d’acord amb els usos del regne de Castella. Tanmateix, aquestes reformes de caràcter estatal i estructural tampoc no atorgarien consistència a una hipotètica nació espanyola. Altres opinions situen l’origen del concepte el 1812, tot fent-lo coincidir amb la Constitució de Cadis i la definició de nació que es va escampar arreu arran de la Revolució Francesa.

Els exèrcits ja existien en èpoques en què la seva professionalització era escassa o nul·la i, fora de les tropes mercenàries, els integraven paisans sovint sense experiència de combat. A Catalunya això ja es recollia en el segle XI en un usatge de Barcelona, el 'Princeps namque', que establia, en cas d’amenaça d’invasió, la potestat del sobirà a cridar a les armes tots els homes útils per a la defensa del país. Només podia ser invocat quan el sobirà era present al territori i no tenia validesa fora del Principat, circumstàncies que van reforçar el compromís entre els governants i el poble i van afavorir la noció d’autodefensa, la formació de milícies, la possessió d’armes i el rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors. 

Defensa ininterrompuda durant set segles
Del 'Princeps namque', se’n va derivar el sagramental, una organització paramilitar basada en un jurament que agermanava diversos pobles per garantir la seva pròpia seguretat, que al seu torn va ser l’origen d’una altra organització d’autoprotecció civil, el sometent, institucionalitzat en el segle XIII durant el regnat de Jaume I, que tenia alhora caràcter policial en l’àmbit local i militar en l’àmbit general. Fora de les limitacions que estipulava el Princeps namque, cal recordar la infanteria lleugera que van ser els almogàvers i la seva expedició a l’Orient al principi del segle XIV.

Durant la guerra dels Segadors es va constituir el Batalló del Principat, un exèrcit regular format per quatre terços de mil dos-cents cinquanta homes en deu companyies de 125 homes cadascuna i 500 soldats de cavalleria en vuit companyies, que va romandre actiu fins al 1652.

En el conflicte següent, la guerra de Successió, van destacar el Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, una unitat militar d’elit del bàndol aliat que va participar en diferents combats (les dues ocupacions de Madrid, les batalles d’Almenar i Saragossa), el Regiment de la Generalitat, creat el 1705 i enquadrat successivament en l’Exèrcit Regular Austriacista i en l’Exèrcit Regular de Catalunya, i la Coronela, força armada del municipi de Barcelona amb finalitats defensives i nodrida per la gent dels gremis que estava sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat. Finalment, el decret de Nova Planta va derogar el 'Princeps namque' vigent des del segle XI.

Un cos d'elit durant la guerra civil
La darrera presència castrense catalana a la història va correspondre al Regiment Pirinenc número 1, format el novembre del 1936 per decret de la Generalitat, que volia construir un exèrcit propi amb motiu de la guerra civil, afany que es va concretar el 6 de desembre amb la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Es tractava de la primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des del 1714 i es podia considerar un cos d’elit que es va distingir per un nivell de disciplina que contrastava amb la desorganització que va caracteritzar l’exèrcit republicà. El Regiment va defensar el Palau de la Generalitat dels atacs anarquistes durant els fets de Maig del 1937, i en perdre la Generalitat les competències de defensa va ser incorporat a l’Exèrcit Popular de la República, on els seus membres van ser objecte de mesures disciplinàries extremes o destinats a missions suïcides pel seu tarannà obertament separatista.




divendres, 15 de setembre de 2017

El Consell d'Europa a Espanya posa en dubte la reforma del Tribunal Constitucional per la capacitat sancionadora en casos de desobediència a les seves sentències i l'atribució per poder suspendre càrrecs .






El Consell d'Europa ha rebutjat  la reforma del Tribunal Constitucional (TC) que ha impulsat el govern espanyol de Mariano Rajoy. En un informe de la Comissió de Venècia –l'organisme del Consell d'Europa per a la democràcia a través del dret-, la institució renya l'Estat per les atribucions que ha atorgat al TC, amb capacitat sancionadora per a aquells que no compleixin les seves sentències i amb possibilitat de suspendre càrrecs amb responsabilitat a l'administració pública. L'informe complet es farà públic dilluns vinent, però  ja s'ha fet una nota per explicar els principals punts, entre els que reclama al govern espanyol que reconsideri la seva reforma i que la millori per fer que el Tribunal Constitucional sigui "àrbitre neutral", una capacitat que considera danyada amb les modificacions impulsades per Rajoy.

La nota emesa aquest  per la Comissió de Venècia deixa el Consell d'Europa com un actor molt crític amb la reforma del Tribunal Constitucional. D'entrada, per no posar en dubte l'autoritat de l'Alt Tribunal, deixa clar que les decisions "dels tribunals constitucionals tenen un caràcter definitiu i vinculant i que es han de ser respectats per tots els organismes públics i particulars". Així, remarca que fer cas omís a les seves instruccions "és equivalent a vulnerar la Constitució". "Quan un representant públic es nega a executar una sentència del Tribunal Constitucional, viola els principis de l'estat de dret, la separació de poders i la lleial cooperació dels òrgans de l'Estat", afirma la nota.

És per això que la Comissió considera que les mesures "per fer complir aquestes sentències són, per tant, legítimes". El que ja no té tan clar l'informe i per això ho qüestiona és "en quin grau les mesures adoptades són un mitjà adequat per aconseguir aquest legítim objectiu".

En aquest sentit, es compara la reforma del TC de Rajoy amb la resta d'atribucions a corts judicials semblants, i es considera que atribuir al tribunal la responsabilitat de fer complir les seves pròpies sentències i donar-li capacitat penal i sancionadora "és una excepció" a Europa. "Aquesta tasca és generalment atribuïda a altres poders de l'Estat", diu. I és justament per aquestes noves capacitats que li atorga a l'Alt Tribunal que la Comissió de Venècia recomana que la reforma "ha de ser examinada de nou per tal de promoure la imatge del TC com a àrbitre neutral, com a jutge de les lleis". A més, recorda que el tribunal mai hauria d'actuar "d'ofici" a l'hora de reclamar l'execució de les sentències sinó "només a petició de les parts".

I és que la Comissió de Venècia creu que aquesta nova capacitat que s'ha atribuït al TC "pot semblar un augment de poder a primera vista" per a l'Alt Tribunal, però "no obstant això, la divisió de competències entre l'atribució i l'execució del seu resultats enforteix el sistema de poders i contrapoders en el seu conjunt, i al final, també la independència del Tribunal Constitucional". En definitiva, deixa caure que s'estaria malmetent la separació de poders i les garanties del sistema judicial.

Mentre l'informe que es farà públic dilluns avala mesures de la reforma com apel·lar al govern estatal per assegurar l'execució o sol·licitar l'enjudiciament del suposat delinqüent a la jurisdicció ordinària, la nota avança que el Consell d'Europa veu que pot haver-hi problemes en la capacitat d'aplicar les "mesures coercitives a les persones i la suspensió del seu càrrec a l'administració pública".

 La Comissió de Venècia es mostra així "preocupada perquè el Tribunal Constitucional hagi de prendre mesures d'execució en una situació en què ja s'enfronta a una negativa a executar la seva decisió". "La negativa a aplicar les mesures d'execució podria desafiar l'autoritat del Tribunal Constitucional i, alhora, el de la pròpia Constitució", remarca la nota. En aquest cas, considera la Comissió de Venècia, "altres òrgans de l'Estat han d'intervenir, per tal de defensar la Constitució i el Tribunal Constitucional".

Per acabar, la nota afirma que si bé la Comissió de Venècia "no recomana atribuir tals poders al Tribunal Constitucional", l'informe també remarca que no es pot dir que la reforma "contradiu normes europees" perquè la realitat és que hi ha "absència de normes comunes en aquest camp".

dimecres, 13 de setembre de 2017

Nacions Unides condemna a Espanya sobre la vulneració del dret a l'habitatge a Espanya i compliment de manera urgent de les Nacions Unides a Espanya de cara a garantir el dret a l'habitatge.






Sobre la vulnegación del dret a l'habitatge a Espanya

El Comitè mostra la seva preocupació davant el fet que a Espanya els processos de judici verbal de desnonament, els jutges no estan obligats per llei a suspendre el desnonament, fins que un habitatge alternatiu estigui disponible per a la persona afectada. Més encara, la llei no estableix clarament i expressament que els jutges compten amb aquesta facultat o que puguin ordenar a altres autoritats, com els serveis socials, que prenguin mesures, de manera coordinada, per tal d'evitar que una persona desnonada de la seva llar , quedi sense sostre. En aquest context, el Jutjat va executar el desallotjament, tot i que la família no comptaven amb un habitatge alternatiu ni ingressos suficients per accedir a un habitatge en el mercat, i tot i que no constés que els serveis socials de Madrid haguessin respost oportunament al requeriment del Jutjat.

El Comitè considera com insuficients les justificacions d'Espanya relatives a per què no va garantir habitatge alternatiu a la família. L'Estat argumenta que anualment l'IVIMA rep una mitjana de 8000 sol·licituds d'habitatge públic i adjudica una mitjana de 260 habitatges a Madrid. Nacions Unides recorda que l'Estat no ha pogut demostrar que fes tots els esforços possibles, utilitzant tots els recursos que té a la seva disposició per satisfer, amb caràcter prioritari, el dret a l'habitatge en favor de persones que, com la família de Mohamed i Naouel, estiguin en una situació d'especial necessitat.

En aquest sentit, el Comitè considera que l'Estat no ha explicat les raons per les quals les autoritats regionals de Madrid van vendre part del parc d'habitatge públic a societats d'inversió, reduint la disponibilitat de la mateixa, tot i que el nombre d'habitatge pública disponible anualment a Madrid era considerablement inferior a la demanda, ni de quina manera aquesta mesura estava degudament justificada i era la més adequada per garantir la plena efectivitat dels drets reconeguts en el Pacte. Per exemple, l'any 2013, l'IVIMA va vendre 2935 cases i altres propietats a una entitat privada per 201 milions d'euros, justificant la mesura "per motius d'equilibri pressupostari".

Javier Rubio, advocat del CAES que ha portat el cas davant el Comitè DESC, afirma que "amb aquesta decisió, les Nacions Unides estableix que el dret humà a un habitatge inclou el fet que els lloguers necessiten de garanties jurídiques, la necessitat d'accessibilitat a l'habitatge públic, i prohibició dels desnonaments sense alternativa ".

"Amb aquesta condemna, Nacions Unides deixa clar a Espanya que el dret humà a un habitatge adequat comporta obligacions jurídicament vinculants, entre elles, la necessitat d'adoptar mesures legislatives perquè les persones puguin comptar amb recursos judicials efectius i perquè els jutges puguin avaluar les conseqüències dels desallotjaments en les persones, cas per cas "assenyala Marta Mendiola, responsable del treball sobre drets econòmics, socials i culturals d'Amnistia Internacional Espanya.

El CAES i Amnistia Internacional valoren positivament que en el dictamen del Comitè es reflecteixin preocupacions de les organitzacions en els últims anys a l'hora de garantir el dret a l'habitatge com són: el fet que els jutges no estiguin obligats per llei a estudiar les circumstàncies especials de cada cas i analitzar la proporcionalitat i raonabilitat d'un desallotjament, cas per cas i garantir un habitatge adequat alternativa per a les persones que no poden accedir a un habitatge pels seus propis mitjans.

Recomanacions de Nacions Unides a Espanya

Les dues organitzacions es fan ressò de les recomanacions del Comitè i demanen a l'Estat espanyol que de cara a garantir el dret a l'habitatge de compliment a les mateixes de manera urgent:

Proporcioni a la família una reparació efectiva, que consisteix a atorgar-habitatge públic o una altra mesura que els permeti viure en un habitatge adequat, atorgar una compensació econòmica per les violacions sofertes; i reemborsar els costos legals.

Adoptar mesures legislatives i / o administratives pertinents per garantir que en els processos judicials de desallotjaments d'inquilins, els demandats puguin oposar-se o presentar un recurs per tal que el jutge consideri les conseqüències del desallotjament i la compatibilitat d'aquesta mesura amb el Pacte.

Adoptar les mesures necessàries per a superar els problemes de falta de coordinació entre les decisions judicials i les accions dels serveis socials que poden conduir al fet que una persona desallotjada pugui quedar sense habitatge adequat.

Adoptar mesures necessàries per assegurar-se que els desallotjaments que afectin persones sense recursos per procurar un habitatge alternatiu, només s'executin després que hi hagi hagut una consulta genuïna i efectiva amb aquestes persones i que l'Estat part hagi realitzat tots els passos indispensables, fins al màxim dels seus recursos disponibles, perquè les persones desallotjades tinguin un habitatge alternatiu, especialment en aquells casos que involucren a famílies, gent gran, nens / es i / o altres persones en situació de vulnerabilitat.

Formular i implementar, en coordinació amb les comunitats autònomes i fins al màxim dels recursos disponibles, un pla comprensiu i integral per garantir el dret a l'habitatge adequat de persones amb baixos ingressos. Aquest pla ha d'incloure els recursos, les mesures, els terminis i els criteris d'avaluació, que permetran en forma raonable i verificable garantir el dret a l'habitatge d'aquestes persones.


diumenge, 10 de setembre de 2017

Mentides sobre Catalunya . Mentida número 2 Catalunya no ha estat mai sobirana perquè pertanyia a la Corona d'Aragó . Mentida número 3 Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola .






El 1137, el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei d’Aragó, va significar una unió dinàstica de Catalunya i Aragó però no una fusió política ni social. Es va tractar, doncs, d’una federació d’estats en la qual cadascun va mantenir les seves lleis i institucions, si bé ambdós eren governats per una única testa coronada.

Fora de la conquesta del regne sarraí de València, que Jaume I va efectuar a partir del 1232 amb esperit de croada, la política expansiva del Casal de Barcelona s’adreçà cap al nord i cap a la Mediterrània. Així, la penetració a Occitània, al sud de França, va ser una empresa que es va cloure el 1213 amb la derrota i la mort del comte rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret. Més reeixida va ser l’aventura marítima, ja que en els segles XIII i XIV la corona catalanoaragonesa, mitjançant tractats, va convertir en tributaris alguns estats nord-africans. En diferents i successives etapes i fins a l’era moderna, els regnes de Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, els ducats d’Atenes i de Neopàtria i el comtat de Malta van estar sota domini de la corona, en una demostració de vocació europea, a més de mediterrània. 

El comte de Barcelona era sobirà

Hi ha un segon punt que també cal explicar. Sovint s’ha considerat que Catalunya, com que era un principiat i no un regne, tenia un poder de rang inferior o sotmès a la Corona d’Aragó. En època moderna, aquesta confusió es va accentuar especialment quan es van començar a identificar els antics regnes amb els estats moderns: el regne de França, el regne d’Espanya… Però, en realitat, en l’època medieval els títols dels territoris, fossin regnes, comtats o marquesats, no eren rellevants, ja que les relacions eren sobretot interpersonals: ser rei o comte era exactament el mateix pel que fa a l’ús i l’ostentació del poder.

Per tant, el comte de Barcelona era sobirà o reial; és a dir, que no tenia cap autoritat per sobre d’ell. Això s’inicià amb Borrell II, que no va renovar el jurament de fidelitat als monarques francs, i es va posar per escrit al tractat de Corbeil del 1258, entre Jaume I i el rei de França Lluís IX. De fet, fins i tot el pacte entre Franco i Joan de Borbó, pare de l'actual rei, sobre el nom que aquest havia d’utilitzar té aquest significat: era conegut com a comte de Barcelona, que, a tots els efectes, des del punt de vista de la legitimitat dinàstica equival exactament a rei d’Aragó, de Castella, de Lleó…

Es tracta d’un dels tòpics que més fortuna ha fet, però també un dels més fàcils de desmuntar. Els aleshores prínceps de Castella i d’Aragó, Isabel i Ferran, van casar-se en secret el 1469 i van accedir als trons respectius el 1474 i el 1479. El matrimoni consumava la unió dinàstica entre ambdós regnes, però totes dues corones conservaven les lleis i institucions que les feien independents l’una de l’altra, com havia succeït en el segle XII amb la unió dinàstica entre Catalunya i Aragó. 

Què volia dir exactament 'tanto monta'?

Els emblemes dels sobirans palesen també que la unió territorial fruit del seu casament era només a títol personal, ja que el d’Isabel I (un feix de fletxes) i el de Ferran II (un jou amb una corda solta i amb el lema “Tanto monta”) es mostraven junts en els escuts, però no units. Temps després, va ser la Falange Española qui va fusionar tots dos emblemes per convertir-los en el seu símbol.

La pretensió que els Reis Catòlics van fundar una nació, quelcom que no es pot fundar en una data concreta perquè les nacions són conseqüència d’una evolució cultural i no d’un arranjament polític, es barreja amb la idea, també errònia, que allò que creen realment és un estat que se superposa a un concepte geogràfic. En el segle XV Espanya era el nom modern de la Hispània romana, que geogràficament havia correspost a allò que avui coneixem com a península Ibèrica. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja aleshores amb estat propi, es consideressin també part d’Espanya. De fet, els mateixos Reis Catòlics tenien clara aquesta qüestió, com ho demostra el fet que mai no prenguessin el títol de reis d’Espanya. Un altre factor que contribueix a embolicar-ho tot és que la parella pertanyia a dues branques d’una mateixa família, els Trastàmara, detall que reforça una impressió d’unitat sense fissures.

La renúncia de Ferran II a Castella

A banda, la cort castellana també tenia clar d’on era rei de debò Ferran II. En morir Isabel I el 1504, el seu vidu va renunciar a Castella a favor de la seva filla Joana i del marit d’aquesta, Felip el Bell, per evitar un enfrontament armat i va tornar a Aragó. Es va tornar a casar l’any següent amb la princesa francesa Germana de Foix amb l’esperança que li donés un hereu per al tron aragonès, maniobra que va enfurismar els nobles castellans en entendre que amb això Ferran volia impedir que Joana i Felip heretessin la seva corona. I així era. El naixement de l’únic fill de la parella el 1509, Joan d’Aragó i Foix, implicava la separació explícita dels regnes de Castella i Aragó, però el nadó va morir poques hores després d’haver nascut.

Un corrent historiogràfic defensa que tan sols es pot parlar d’una unificació real d’Espanya a partir de la guerra de Successió, que suprimeix la personalitat política i jurídica de la Corona d’Aragó i uniformitza els diferents territoris de la monarquia d’acord amb els usos del regne de Castella. Tanmateix, aquestes reformes de caràcter estatal i estructural tampoc no atorgarien consistència a una hipotètica nació espanyola. Altres opinions situen l’origen del concepte el 1812, tot fent-lo coincidir amb la Constitució de Cadis i la definició de nació que es va escampar arreu arran de la Revolució Francesa.



divendres, 8 de setembre de 2017

La ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades i de greuges contra el català. Grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.






Mentida número 1

Catalunya mai ha estat una nació

Totes les nacions i el que les caracteritza: ètnia, llengua territori, tradicions comunes ... s'han construït de mica en mica, i Catalunya no ha estat una excepció. A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l'emirat de Còrdova. Va ser llavors quan es va constituir la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l'imperi Franc de Carlemany i en què van quedar reunits bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya. En conseqüència, el seu origen es vincula a l'estat cristià més poderós de l'època, que s'estenia fins al centre d'Europa, l'imperi Carolingi, i no a cap altre.

Els territoris de la marca hispànica

Aquests territoris de la Marca, dividits en les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d'un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que, de fet, els comtes tenien la capacitat de desenvolupar una política exterior pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana.
Així, durant el segle IX, els comtes vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament d'aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir el seu poder fins a adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.

Finalment, al llarg del segle X es van trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l'imperi Carolingi, extrem que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s'ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps.

Lluites intenses amb els sarraïns

Ja independents dels francs, els comtes catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1.127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

La conquesta de les taifes andalusines de Tortosa i Lleida els anys 1.148 i 1149, seguida d'un moviment repoblador que duraria més d'una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a grans trets. Catalunya va esdevenir una societat feudal amb una forma de govern, la sobirania comtal, que construir estructures d'estat.

En el transcurs del segle XII també es constata l'existència d'altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua. El document més antic que es conserva escrit en català és un fragment d'una traducció feta a mitjan segle del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d'Organyà, 1 sermonari destinat a la predicació de l'evangeli redactat entre el final del segle XII i principis del XIII. Paral·lelament a l'ús de la llengua hi ha la primera aparició de paraules fàcils de relacionar filològicament amb Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una crònica pisana del 1.114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un esbart format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta els "catalanenses" i "Catalania".

L'escut i la bandera catalans

Quant a l'escut i la bandera de Catalunya, s'inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules sobre camp d'or. Apareix per primera vegada en un segell amb el qual Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre de l'any 1150, encara que es discuteix si la decoració amb aquest senyal de les tombes d'Ermessenda de Carcassona i de Ramon Berenguer II és anterior a aquesta data o fruit d'una restauració posterior. Des del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.


dimarts, 5 de setembre de 2017

De totes les falsedats que s'escolten en l'actual debat sobre la independència, la que diu que "si Catalunya s'independitzés els avis catalans no cobrarien les pensions" és la més innoble.






Espanya té un sistema de repartiment. En aquest sistema les cotitzacions dels treballadors d'avui es reparteixen (d'aquí el nom) entre els jubilats (i altres pensionistes, com vídues, orfes o incapacitats) d'avui. És a dir, la generació que treballa és la que finança la generació de pensionistes: els diners que els jubilats d'avui van cotitzar quan eren joves ja es van utilitzar en el seu dia per pagar les pensions dels jubilats en aquell moment. Per tant, les cotitzacions que els jubilats de demà han pagat durant la seva vida laboral no s'acumulen en cap lloc. I, per tant, atès que ni el govern ni la Seguretat Social espanyols tenen els diners que s'utilitzarà per pagar les pensions dels jubilats de demà, tampoc podran evitar que els jubilats catalans cobrin les pensions en el supòsit d'independència.

 Si Catalunya fos independent i decidís mantenir el sistema actual de repartiment, els treballadors catalans cotitzarien a la seguretat social catalana i els diners d'aquestes cotitzacions serviria per pagar les pensions dels catalans. És a dir, qui garanteix que els jubilats cobraran les seves pensions no és ni el govern espanyol ni la Seguretat Social espanyola sinó els treballadors catalans. I atès que en una Catalunya independent hauria treballadors, en una Catalunya independent les pensions estarien garantides.

La pregunta, per tant, no és si les pensions en una Catalunya independent es cobrarien sinó si serien més altes o més baixes que les que hi ha en una Catalunya dins d'Espanya. Com ja hem dit abans, en un sistema de repartiment, la pensió que cobra cada jubilat és el resultat de repartir tots els diners que cotitzen els treballadors entre tots els jubilats. El total de diners recaptats en concepte de cotitzacions d'un país depèn de:
a) el nombre de treballadors que cotitzen
b) el salari d'aquests treballadors
c) el percentatge del seu salari que es dedica a la Seguretat Social (el "tipus de cotització")
El total de cotitzacions recaptades es reparteixen entre la població pensionista. Per tant, la pensió que rebrà, de mitjana, cada pensionista serà més alta:
a) com més gran sigui la relació entre nombre de treballadors ocupats i nombre de pensionistes
b) com més alt sigui el salari mitjà
c) com més alta sigui el tipus de cotització
A Catalunya el nombre de treballadors ocupats per pensionista és de 2,54. A Espanya hi ha 2,48 treballadors per pensionista. (1) Aquesta diferència, encara que petita, s'explica perquè Catalunya té una taxa d'ocupació més elevada que Espanya, tot i que un major percentatge de la població és pensionista (degut sobretot a una taxa d'ocupació més alta en el passat).
D'altra banda, el salari mitjà anual a Catalunya és de 24.449 euros, mentre que a Espanya és de 22.790 euros. (2) Per tant, si una Catalunya independent mantingués els tipus de cotització a la Seguretat Social actuals, els ingressos totals per cotitzacions dividits pel nombre de jubilats resultarien en una pensió mitjana significativament més alta que la xifra calculada per a Espanya. Exactament, la pensió mitjana en una Catalunya independent podria ser un 10% superior a la que s'obté quedant-nos a Espanya i això sense augmentar els tipus de cotització.

Això ens porta a una conclusió molt clara: si Catalunya fos independent, no només les pensions estarien garantides sinó que fins i tot podrien ser més altes que formant part d'Espanya.

La conclusió de l'anàlisi dels saldos de la Seguretat Social per a Catalunya i Espanya és que, si Catalunya hagués estat independent entre 1995 i 2010, la Seguretat Social catalana hauria pogut disposar d'24.773.000 d'euros de més.

Aquests diners s'hagués pogut utilitzar per reduir les cotitzacions dels treballadors catalans (amb l'objectiu d'estimular l'ocupació i d'atreure inversió), per constituir un "fons de reserva propi" (veure més avall) o per pagar unes pensions més altes a els jubilats i altres pensionistes catalans. De fet, si aquests diners es repartís entre tots els pensionistes catalans actuals tocaria, de mitjana, 20.439 euros a cada un d'ells. (5)
Les dades del saldo de Catalunya amb la Seguretat Social espanyola (en sentit ampli) poden analitzar des d'una altra perspectiva: durant el període 1995-2010 les contribucions catalanes han estat un 9% més altes que les prestacions rebudes per catalans (pensions i atur) de mitjana. Dit d'una altra manera: si Catalunya hagués estat independent les pensions i prestacions d'atur haurien pogut ser un 9% més altes.


El drama del fons de reserva de la Seguretat Social espanyola. La població espanyola envelleix. De fet, la població de la major part de països occidentals envelleix. La raó és que en els anys 50 i 60 del segle XX (just després de la segona guerra mundial) la taxa de natalitat va augmentar molt, un fenomen conegut com el "baby boom". Com d'això ja fa 60 anys, els nens del "baby boom" ja comencen a tenir edat de jubilar-se. Com la generació que segueix a la del "baby boom" és relativament petita, les projeccions demogràfiques indiquen que en pocs anys hi haurà molts jubilats per treballador. Això podria crear problemes a la Seguretat Social.

Anticipant les tensions que la jubilació dels nens del "baby boom" crearà sobre les pensions, la Seguretat Social espanyola va decidir estalviar una part de les cotitzacions i crear un petit fons anomenat "fons de reserva". (6) La idea era que, com es preveia que quan es jubilés la generació del baby boom, les cotitzacions dels joves no serien suficients per pagar les pensions, es procediria a estalvia una mica de diners cada any que es posarien en el "fons de reserva". Aquesta reserva es faria servir només quan es jubilés la generació del baby boom.

En el cas d'Espanya, aquest fons de reserva té tres problemes molt greus. El primer és la seva mida: és molt petit. A finals de 2011 aquest fons només tenia 66.000 milions d'euros, una quantitat ridícula ja que suposa uns 1.500 euros per ciutadà espanyol. El segon problema del fons de reserva és que està desapareixent ràpidament com a conseqüència dels dèficits de la Seguretat Social causats per la crisi. El tercer problema del fons de reserva és que, en lloc d'invertir els diners en un lloc segur, el 90% dels diners del fons s'han destinat a comprar deute de l'Estat espanyol, ja que a aquest li resultava difícil col·locar aquest deute entre els inversors privats. És a dir, si el govern decidís anar a buscar els diners del fons de reserva per pagar pensions, trobaria que en lloc de diners hi ha pagarés del propi govern. Tenim, doncs, un peix financer que es mossega la cua i que fa que, la suma de diners "de veritat" en el fons de reserva sigui tan petit que s'ha convertit en una cosa pràcticament irrellevant a l'hora de garantir pensions futures.


dimarts, 29 d’agost de 2017

La informació ja no existeix, ha estat substituïda per la propaganda. Si paramilitar es diu d'aquella persona afiliada a una organització civil dotada d'estructura o disciplina militar [1] podem dir dels paraperiodistas que són aquells periodistes afiliats a mitjans massius que segueixen una disciplina militar llançant bombes informatives sobre els objectius definits per les seves empreses.





Tampoc queden ja periodistes, han estat depredats per Sobren els exemples però no les anàlisis que ens ajudin a entendre com operen i quins són els objectius d'unes pràctiques que han degradat l'ecosistema mediàtic fins fer-lo desaparèixer.

Si paramilitar es diu d'aquella persona afiliada a una organització civil dotada d'estructura o disciplina militar [1] podem dir dels paraperiodistas que són aquells periodistes afiliats a mitjans massius que segueixen una disciplina militar llançant bombes informatives sobre els objectius definits per les seves empreses. En el cas que ens serveix d'exemple l'objectiu és Veneçuela, concretament el procés bolivarià i de pas intervenir en la configuració del proper govern del Regne d'Espanya. Els paraperiodistas com fa temps els crancs de riu americans (més voraços, més grans i insubstancials) que van envair els rius espanyols fins exterminar els autòctons, així, aquesta nova espècie periodística els ocupadors tenen vincles amb corporacions nord-americanes neden pels nostres televisors alimentant les pors i prejudicis de l'opinió pública al servei dels seus amos.

La televisió és el mitjà on més sovint opera aquest gran depredador, potser perquè, com mostra l'Enquesta General de Mitjans (2015), la televisió compta amb el 88,3% de l'audiència, superant a gran distància a la resta. És a la televisió on el paraperiodista es mostra més eficaç i mortífer doncs les característiques de la televisió la converteixen en un mitjà ideal per atacar les emocions, manejar els estereotips, reforçar els prejudicis i opinions preestablertes, i bloquejar la reflexió.

La notícia-bomba que va emetre el canal Antena 3, el divendres 22 de gener, tenia el següent titular: "Les imatges que demostren la relació de la CUP, Podem i l'entorn d'ETA amb el règim de Nicolás Maduro" i continuava "Antena 3 Noticias aconsegueix en exclusiva imatges que demostren la relació dels independentistes catalans de la CUP, Podem i l'entorn d'ETA amb el règim de Nicolás Maduro a Veneçuela. Representants d'aquests tres col·lectius van viatjar a Veneçuela en un avió militar que sol utilitzar habitualment el mateix president veneçolà. "

Aquest tipus d'atacs sempre apareixen amb el cartell d ' "exclusiva", això permet atreure millor l'atenció de l'espectador al qual se li està indicant que no podrà trobar el que va a veure en altres mitjans. Després apareixeran en dies consecutius més "revelacions", cal mantenir durant el major temps possible l'expectació sobre una cosa nova que va a saber-se. Es parlarà de "els 13 de madur" [2], i juntament amb petites dosis d'imatges borroses, afirmacions inconnexes i opinions camuflades de notícia s'anirà reduint el discurs a només tres termes que són els que interessa fixar en l'espectador: Veneçuela, la CUP, Podem i ETA.

La "notícia", o millor dit, la consigna que ha de fixar-se es replicarà en diferents mitjans, per crear una "corrent", és a dir, una campanya. Al principi com es tracta de conglomerats mediàtics (conjunt d'empreses de mitjans) seran les filials d'Antena 3 com Onda Cero, Antena 3 internacional, la Sexta, i després altres mitjans als que els interessa sumar-se a l'onada per raons ideològiques però en general perquè comparteixen els mateixos interessos, en aquest cas atacar Veneçuela i orientar convenientment els pactes polítics de la nova legislatura.

L'aire de misteri que s'aconsegueix amb petites dosis seqüenciades i usant els termes "exclusiva" i "revelacions" no només manté l'atenció sinó que reforça l'imaginari d'alguna cosa il·legal, prohibit, condemnable. L'estat d'ànim aconseguit impedeix que l'espectador es faci preguntes lògiques com per exemple, com és possible que s'enlairés un avió veneçolà d'un aeroport espanyol sense coneixement i autorització de les autoritats espanyoles? I si les autoritats ho van autoritzar ¿no seria perquè era perfectament legal i públic? Si a l'avió anava una persona vinculada a ETA o simplement al terrorisme per què es va permetre que prengués aquest avió, més tot i saber que tots els espanyols que surten del país tant d'aeroports privats com públics han de passar per controls de passaport? I si anava una dirigent de Podem i una altra de la CUP a un passatge de 32 persones ¿què filiació política tenien la resta i per què és important la d'aquestes dues persones i no la de la resta? ¿Què passa amb la resta de les persones de nacionalitat espanyola que viatjaven en aquest avió? ¿Suposant que les dues dirigents assistissin a un acte sobre ETA, es tractava d'un acte il·legal? ¿També és il·legal assistir a un acte sobre el fonamentalisme islàmic? Si la cadena de televisió considera que es va violar la llei o assistir a un acte sobre l'independentisme el converteix a un automàticament en terrorista per què no ho denuncia a les autoritats espanyoles o a la justícia?

¿Les imatges per si soles poden demostrar que hi ha acords o vincles entre les persones? Per què jo mateixa, una professora universitària, aparec a l'informatiu acompanyada d'imatges d'anys anteriors, unes de març del 2014 preses d'un homenatge a Chávez en el qual Pablo Iglesias era el presentador i va presentar a desenes de persones i altres d'una conferència del 2012 quan ni tan sols s'havia creat Podem? És més ¿per què es em vincula a Podem quan des de la seva fundació he sostingut una posició molt crítica amb aquesta formació política [3]? ¿Potser perquè sòl desvetllar sovint la guerra mediàtica i les tècniques de manipulació emprades [4]? ¿O perquè sempre he defensat la legitimitat del govern bolivarià i la no ingerència del govern espanyol [5]?

La propaganda de guerra sempre actua sobre terreny prèviament bombardejat. En aquest cas ja hi ha una matriu d'opinió conformada per tots els mitjans generalistes espanyols per acabar amb el procés de transformació revolucionària empresa pel president H. Chávez. La matriu s'ha construït sobre dues coordenades: identificar el govern bolivarià com dictadura i la repressió de l'oposició. Poc importa si a Veneçuela hi ha hagut més de 20 processos electorals avalats per organismes internacionals, per diputats espanyols d'esquerres i de dretes, o que l'oposició hagi guanyat les últimes eleccions i sigui majoria al Congrés veneçolà. Per als espectadors habituats a informar-se per la televisió és com si no existissin aquestes eleccions. El mateix passa amb el tema de la repressió política, poc importa que els polítics detinguts i condemnats com el cas de Leopoldo López o Antonio Ledezma, ho hagin estat per delictes greus de conspiració i plans terroristes que al nostre propi país haguessin tingut condemnes encara més llargues. D'altra banda, per a un operador espanyol i per als partits conservadors, el terrorisme d'ETA ha donat molt de joc per donar suport o condemnar opcions polítiques, per ancorar a la part més volàtil del seu electorat, i s'ha convertit ja en una etiqueta de senyalització d'un govern enemic. Les sigles ETA, en el cas d'aquesta paranoticia, estan buidades de contingut i la seva única funció és desqualificar.

La notícia que analitzem es construeix sobre aquests eixos preestablerts. El seu objectiu fonamental és alimentar novament l'animadversió de l'espectador cap al govern bolivarià i de pas deteriorar la imatge de Podem i la CUP, just en un moment en què els mercats del deute i els cercles d'empresaris demanen a crits un govern estable que garanteixi la continuïtat de l'espoli. Qualsevol dels escenaris que es materialitzi estarà ja precondicionado. Si es tracta d'un pacte PSOE-Podem-nacionalismes, amb aquesta campanya s'obligarà a que estiguin contínuament donant mostres de la seva moderació i les seves responsabilitats d'Estat. Si el pacte és PP-PSOE-Ciutadans, l'electorat hi haurà ja "entès" que és l'opció més raonable per a l'estabilitat. Si es repeteixen les eleccions es podrà seguir espantant l'opinió pública amb campanyes de desgast que moderin i limitin les opcions de canvi i decantin l'electorat cap a opcions de govern viables (des del punt de vista dels interessos empresarials). Per descomptat, aquests bombardejos paraperiodísticos no té a veure amb que Podem o la CUP siguin opcions d'esquerres, que no ho són, ni tan sols transformadores del que substancial. Els mitjans dels paraperiodistas també són subjectes polítics i depenent del seu accionariat els agraden més unes o altres opcions. El paraperiodista, com el paramilitar, actua en defensa de qui li paga i els seus valors són els de l'empresa. En allò que és política d'Estat (empresa) no hi ha diferències ideològiques que valguin, els mitjans no competeixen entre si, es posen d'acord. Les contradiccions que algú pot veure entre els programes de La Sexta o els d'Antena 3 són fruit de repartiment d'audiències, es tracta de cobrir tots els fronts possibles i per això el format canvia donant una aparença més juvenil, moderna o progressista.

Anem a qui paga, o des de quin avió es llancen els míssils perquè això ajuda a entendre la composició concreta del míssil. En aquest cas es tracta d'Antena 3 televisió pertanyent al grup Atresmedia presidit per José Creuheras, anteriorment per José Manuel Lara Bosch (2003-2015) i anteriorment per Javier Godó (1989-1992). L'empresa mare de Atresmedia és Atresmedia Televisió que va ser qui el 1989 va obtenir una de les tres llicències per a televisió privada a Espanya. (Deixo al lector curiós que investigui sobre aquests personatges, les seves connexions amb el capital financer, productiu i figures en relleu polític [6]).

L'origen d'Antena 3 televisió que dóna lloc després a la Corporació (conjunt d'empreses de mitjans sota el nom de Atresmedia) està a la ràdio Antena 3 S.A. (1982-1989) en la qual el capital majoritari era de l'empresa editorial La Vanguardia (52%) i ABC-Premsa espanyola (13%) l'agència Europa Press i el Grup Zeta. Ja el 1989, com ràdio, va ser la primera societat anònima en l'àmbit de la comunicació que va entrar a cotitzar en borsa [7] i entre 1992 i 1997 Antena 3 es va vincular al grup PRISA que com sabem, gràcies al govern de Felipe González i seus vincles amb el PSOE es va expandir per Amèrica Llatina.

A partir de 1997 una altra gran empresa, amb interessos i negocis a tot Amèrica Llatina, Telefónica, passa a ser l'accionista majoritari de la societat Antena 3 (49%) i el Banc Santander (29%) també en expansió a Amèrica Llatina es fa amb un important nombre d'accions [8]. A partir del 2003 el grup majoritari serà el Grup Planeta i el 2012 es fusionarà amb GIA La Sexta.

Com veiem, les corporacions mediàtiques tenen una ideologia comuna que és qui determina la seva intervenció en la política nacional i internacional: el negoci. Quan el capital està en joc les empreses no competeixen entre si, pacten. Els seus interessos es defensen incidint en l'opinió pública que és qui, en els sistemes representatius, inclina la balança a favor d'un govern o un altre que defensarà millor o pitjor els beneficis econòmics dels seus aliats. En el cas de Atresmedia les empreses i persones (empresaris i paraperiodistas) que han marcat les seves línies editorials en diferents moments històrics han tingut d'una o altra forma interessos, és a dir, negocis a Amèrica Llatina i per tant un govern com el veneçolà disposat a governar seguint criteris diferents al màxim benefici per a les elits, necessàriament s'ha convertit en un enemic a batre.

En el cas d'Antena 3 i Atresmedia i la seva campanya contra Veneçuela existeix a més una connexió amb el gran enemic del govern bolivarià que és l'empresari Gustavo Cisneros que, curiosament, va obtenir la nacionalitat espanyola fa poc. Cisneros és el gran magnat de les comunicacions veneçolà els mitjans de comunicació compten amb el 60% de l'audiència veneçolana [9], és l'home més ric de Veneçuela i més posseeix negocis en altres àrees com el sector immobiliari. Al 2014 el govern d'Espanya presidit per Mariano Rajoy va concedir a la seva esposa propietària de la fundació Phelps, principal mecenes de la Fundació Reina Sofia i propietària de la col·lecció d'art llatinoamericà més completa del món, l'Ordre Civil d'Alfons X el Savi.

Cisneros porta temps intentant invertir a Espanya especialment en el món de la comunicació. Va tractar de comprar La Sexta quan era president Rodríguez Zapatero encara que va perdre la licitació amb el Grup Zeta (amb el que tenia participació accionarial a Antena 3 entre 1992-1997) El seu interès no només és tractar d'adquirir alguna televisió autonòmica (Telemadrid o Canal Sur) sinó que vol que els continguts audiovisuals que produeix la seva empresa als EUA puguin entrar a Espanya. De fet Venevisión (el seu principal empresa de comunicació) ha venut a Telecinco i Antena 3 diverses produccions. Actualment Cisneros té interessos en més de 30 companyies i té clients en més de 90 països. Al seu currículum empresarial cal sumar el personal que el complementa: amic personal de l'expresident del Govern espanyol Felipe González (que últimament està molt actiu en la seva intromissió en la política veneçolana), també de l'expresident nord-americà Gerge Bush, de l'ex secretari d'Estat Henry Kissinger i del multimilionari David Rockefeller. Al novembre de 2015 el grup de mitjans i comunicació Cisneros i el fons de capital privat Velum Ventures van invertir 2,5 milions de dòlars a l'empresa d'origen colombià Fluvip per consolidar la seva expansió a Amèrica Llatina, EUA i Espanya. [10]

Tot gran empresari defensa els seus interessos de manera que no és desgavellat suggerir que a Cisneros li interessa moure els fils de què disposa per orientar el proper govern a Espanya i per descomptat per disparar des de l'exterior contra el govern bolivarià.

La propietat dels mitjans, els seus vincles amb els bancs, amb les institucions i altres formes de capital ens ajuda a comprendre els objectius en què s'insereixen les notícies que es construeixen. La forma en què els mitjans operen i les armes que empren ens permeten entendre el com ens influeixen.

La televisió, no només és el mitjà que monopolitza la formació de l'opinió pública sobre la política, també ha adquirit el monopoli de les emocions. Les notícies ja no ho són si no poden sensacionalizarse. La principal arma de l'paraperiodista és l'espectacularització i dramatització. Bourdieu deia de la televisió que "escenifica en imatges, un esdeveniment i exagera la seva importància, la seva gravetat, així com el seu caràcter dramàtic, tràgic" [11] i que això és clau per manipular les emocions. D'altra banda, encara que ens sembli que les imatges són la base de les notícies televisives, la realitat, com mostra la "notícia" d'Antena 3 que utilitzem de model és que les imatges per si soles són incomprensibles "Calen paraules extraordinàries. De fet, paradoxalment, el món de la imatge està dominat per les paraules "[12]. Si veiem una dirigent de la CUP muntar en un autobús algú ens ha de dir de què es tracta, què hem de veure. Si volem posar en relació a Veneçuela, Podem, la CUP i ETA algú ens ha d'explicar i dir què estem veient en uns fragments d'imatges, generalment, incomprensibles. Les imatges simplement creen efectes de realitat, per això es treuen imatges d'arxiu, d'altres fets, se les descontextualitza i es les utilitza per explicar una altra cosa. En realitat es realitzen muntatges que se'ns presenten com notícies.

Els espectadors sempre estan disposats a creure allò que, o coincideix amb la seva visió del món, o se'ls presenta com un fet inqüestionable. El que flota en l'ambient és recollit pel paraperiodista reelaborat amb retalls d'aquí i d'allà i disparat de nou a l'audiència amb format notícia, és a dir, amb fets, noms, etc. D'aquesta manera les idees preconcebudes adquireixen valor de realitat. Les notícies es construeixen a gust del consumidor.

Marx deia sobre el fetitxisme de la mercaderia que quan un producte es convertia en mercaderia s'esborraven les petjades de la seva producció. Les condicions socials, el context i els objectius de les notícies desapareixen engolits per la voracitat de l'espectador famolenc sempre de notícies espectaculars. El que importa és que quedi ocult el procés de producció de la notícia i els objectius que es persegueixen.

Els periodistes solen pensar que quan s'analitza les seves pràctiques i quan s'investiga sobre els objectius i lògica dels mitjans s'està fent una denúncia contra algú, o que els ataca. Res més prop de la realitat ja que qualsevol investigació bàsica sobre els mitjans, al convertir-los en objectes d'investigació, llança el resultat que els periodistes són malipuladores tant com manipulats i que no poden desprendre de la responsabilitat de matar consciències, de la mateixa manera que un mercenari o un soldat professional acaba amb la vida d'éssers humans. Els paraperiodistas, els seus caps, els polítics i tertulians que financen, promouen i consenten que aquesta espècie deprede nostre entorn comunicacional són responsables de la devastació de les nostres ments, de la tergiversació i la manipulació que tracta de torçar la voluntat dels pobles i si no ho aconsegueix prepara el terreny per a la intervenció armada o els cops d'Estat.



diumenge, 27 d’agost de 2017

L'independentisme català .Si Catalunya s'independitzés qui sortiria perjudicat?. L'article 11 del Conveni de Viena es desprèn que la transmissió dels béns de l'Estat espanyol situats a Catalunya ho seria de forma directa i sense compensació, a falta que els dos Estats acordin que un òrgan internacional decidís una altra cosa al respecte. Això implicaria que la seva transmissió no estaria condicionada a assumir una part del deute de l'Estat espanyol ni a exigir la devolució de cap inversió pública i servei realitzat a Catalunya ".






Es llegeixen multitud de comentaris apassionats sobre què passaria en el cas que finalment hi hagués una ruptura de la unitat política d'Espanya i Catalunya s'independitzés. No obstant això, ningú o gairebé ningú s'ha aventurat a fer un càlcul mitjanament seriós sobre el que realment podria passar basant-nos en els fonamentals de l'economia catalana i del que seria, després de la ruptura, Espanya. En aquest article, tracte d'abordar aquest assumpte des d'un punt de vista tècnic.

Per a això, es pot utilitzar com a primera aproximació, tot i conscients que es requereixen refinaments posteriors, un model keynesià en què s'estimi la demanda interna final, tenint en compte que en economies tan endeutades amb l'exterior com l'espanyola no és possible ia mantenir dèficits exteriors de forma persistent. Requerim per tant saber quin és el flux de béns i serveis entre Catalunya i l'exterior, així com entre Catalunya i la resta d'Espanya.
Afortunadament, els estadístics de Idescat han fet per nosaltres ia una bona part del treball, que és la de calcular els fluxos de béns i serveis entre Catalunya i la resta d'Espanya i Catalunya i l'estranger. Prenent aquestes dades, es calcula quina seria la situació macro a nivell exterior d'aquests hipotètics dos països independents.

El primer que crida l'atenció és que Catalunya manté un voluminós superàvit exterior de gairebé el 12% del PIB. Per posar aquesta xifra en context, Alemanya va tenir el 2013 (última dada en Eurostat) un 6,1% del PIB i dins d'Europa només superarien Catalunya Irlanda i Luxemburg.
El segon és que el superàvit exterior espanyol es reduiria en una mica més d'un terç en aquesta eventual ruptura de l'Estat, però que encara seguiria en positiu en un 1,7% del PIB.

Suposant que s'establís un nou equilibri amb l'exterior en un punt similar al que es troba Espanya actualment a causa del estrangulament financer que pateix (3% de superàvit exterior) i que impedeix estimular més la demanda interna, i aplicant un model keynesià simple, podem calcular el nou PIB d'equilibri per a ambdues economies.

Amb una propensió marginal a importar d'aproximadament 0,3 en l'economia espanyola, això suposaria que el nou equilibri de l'economia de la resta d'Espanya s'establiria en un nivell un 4% inferior a l'actual, el que vol dir que entraria en recessió durant el primer any després de la ruptura amb un decreixement d'aproximadament un 1% (3% de creixement actual menys 4% d'impacte de la ruptura). Com veiem, la repercussió tampoc seria massa important i en tot cas molt menor que la vista a la crisi de 2007-2013.

L'impacte a Catalunya, però, sí que seria molt més significatiu, ja que el creixement seria extremadament potent i l'economia catalana aconseguiria l'equilibri en un nivell de PIB aproximadament un 30% superior a l'actual (9 / 0,3). És a dir, que pujaria des dels 28.000 euros per càpita actuals a 37.000, és a dir, un nivell superior al francès i lleugerament inferior a l'alemany, entrant per tant plenament al club dels països més rics d'Europa.

Seria enormement beneficiosa per a l'economia catalana, ja que la seva indústria exportadora i el seu sector turístic són els més potents d'Espanya
És clar que, sense tenir en consideració factors polítics dels que parlaré ara, des del punt de vista purament econòmic la independència de Catalunya seria extremadament beneficiosa per a l'economia catalana, ja que la seva indústria exportadora i el seu sector turístic són els més potents d'Espanya .

No obstant això, hem de tenir en compte que vivim en un món complex en què els factors polítics tenen una gran importància. En primer lloc, hi ha el problema de que la major part de la població espanyola fora de Catalunya està en contra que Catalunya s'independitzi. Això vol dir que en cas que finalment es produeixi aquest fet, serà molt conflictiu, el que inevitablement es traduirà en unes conseqüències de tipus econòmic.

Espanya pressionaria perquè Catalunya quedés fora de la UE, i si així fos, això permetria prendre a Espanya, el major soci comercial de Catalunya, represàlies en forma d'aranzels. Tot i així, cal tenir en compte que Espanya forma part de l'OMC, i que per tant aquests aranzels estarien molt limitats i tindrien un escàs impacte en el comerç entre els dos països. Més enllà d'això, és dubtós que les probables campanyes propagandístiques entre la població catalana i espanyola en pro de vetar els productes de l'altre país tinguessin una importància gran, especialment a llarg termini.

Sobre la decisió que finalment prengués la UE sobre si seria d'aplicació la Convenció de Viena sobre successió d'estats en matèria de tractats de 1978, en principi, en tenir totes les parts implicades signada aquesta convenció, Catalunya heretaria absolutament tots els tractats signats per Espanya , inclosos el de pertinença a la UE i el de Maastricht. No obstant això, això no es pot donar per fet i en cas que no fos així s'obririen greus incerteses per a l'economia catalana, que sens dubte repercutirien de forma molt negativa en la necessària refinançament del deute que segurament es heretaria d'Espanya (tema complex si la ruptura és per les males i en el qual no entraré en aquest article). Però una vegada més, i donada la molt avantatjosa situació macro de l'economia catalana després de la independència, és segur que aquesta situació seria transitòria.

En conclusió, les anàlisis que s'estan fent de la situació en què quedarien les dues economies després de la ruptura són molt simplistes i absolutament exagerats i no tenen en compte els fonamentals econòmics. Espanya gairebé amb seguretat patiria una breu recessió i l'impacte seria molt limitat, mentre que Catalunya, en cas d'haver problemes polítics, patiria també una recessió que tindria una durada curta seguida d'una fortíssima expansió econòmica, mentre que si la ruptura fos amistosa ni tan sols patiria tal recessió.


divendres, 25 d’agost de 2017

Per què l'Exèrcit commemora el cop franquista?. L'ordre militar que enaltia l'aixecament del 18 de juliol de 1936 que va donar lloc a la Guerra Civil, María Dolores de Cospedal, ministra de Defensa tots els grups de l'oposició, que comparegui al Congrés per l'ordre militar.






Tots els grups de l'oposició, des d'Esquerra fins Ciutadans, s'han unit avui a la Diputació Permanent del Congrés per reclamar la compareixença extraordinària de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, per una ordre militar que cridava a commemorar el cop franquista del 18 de juliol de 1936 que va donar origen a la Guerra Civil.

La petició de compareixença de Cospedal havia estat demanada pel PNB i el PDeCAT per explicar les mesures que ha adoptat en relació amb una ordre militar enviada des de l'Agrupació de Suport nombre 61 en la qual es enaltia el cop franquista del 18 de juliol de 1936 que va donar origen a la Guerra Civil.

"En aquest dia s'inicia oficialment a tot Espanya un alçament cívic-militar, en el qual participa la majoria de l'Exèrcit. És un dia important en la història de la nostra pàtria que mereix ser recordat perquè les generacions futures evitin el que es produeixin les circumstàncies que van propiciar l'enfrontament bèl·lic --assenyala el escrit-. Els pobles que obliden la seva història estan irremissiblement condemnats a repetir-la "

El Ministeri de Defensa va admetre l'error d'incloure aquesta efemèride entre les que s'han de commemorar en els exèrcits i demanar disculpes per la comunicació difosa. Però tant el PDeCAT com el PNB creuen que això no és suficient i que, en paraules del diputat basc, Mikel Legarda, ha destituirse al responsable de la unitat militar que va dictar l'ordre.

La petició de compareixença ha estat recolzada pel portaveu d'Esquerra (ERC), Joan Tardà, i per la de Units Podem, Irene Montero, que considera Units Podem: Irene Montero, que considera que "ser demòcrata és ser antifeixista" i que " la democràcia no és compatible amb homenatjar un cop d'estat a un govern electe ".

Però també ho ha donat suport al Grup Socialista, la portaveu, la comandant retirada Zaida Pedrera ha remarcat que si l'ordre fora d'un soldat o un suboficial, hauria estat motiu de sanció, i que en canvi Defensa ha volgut resoldre'l com un error en ser obra d'un oficial cap d'unitat.

I també s'ha sumat Ciutadans, el portaveu de Defensa, Miguel Gutiérrez, ha indicat que "qualificar de efemèride un succés tan lamentable com la Guerra Civil està fora de tot lloc". "No n'hi ha prou amb un tuit i les explicacions han de ser una mica més extenses -ha comentat--. Val la pena que la ministra ofereixi les explicacions oportunes i que hi hagi depuració de responsabilitats ".

Per contra, el portaveu de Defensa del PP, Ricardo Tarno, s'ha defensat al·legant que aquesta efemèride del 18 de juliol de 1936 es ve repetint "des de fa més de 17 anys" i s'ha commemorat fins i tot en temps del Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero i quan era Cap d'Estat Major (JEMAD) l'avui assessor militar de Pablo Iglesias, el general retirat Julio Rodríguez

El Grup Popular acusa l'oposició de demagògia i s'ha preguntat on eren el PSOE, Podem o els nacionalistes catalans i bascos quan es commemorava aquesta data any rere any. "Exigir ara la compareixença de Cospedal, quan durant cinc ministres ningú ha donat explicacions, resulta graciós", ha comentat.

Tot i això, ha admès la necessitat de "modernitzar" el sistema d'efemèrides militars i per això es va encarregar a l'Institut d'Història Militar una revisió de les dates que se celebren, informe que "està a punt de finalitzar-se". Tarno sí que ha destacat que "és bo reconèixer la història perquè no tornar a repetir-la".

A la Diputació Permanent del Congrés s'ha debatut, encara que no ha prosperat per manca de suports, una altra petició de compareixença de Cospedal, també del PNB i d'ERC, sobre un incident ocorregut el passat 25 de juliol quan dos caces Eurofighter "van causar una gran alarma social "en fer una passada rasant sobre la pista central de l'Aeroport de Bilbao, a Loiu (Bizkaia).

dimecres, 23 d’agost de 2017

Potser poques persones saben que la fàbrica d'armes Pietro Beretta Ltda. (La major indústria d'armaments en el món) és controlada i l'accionista majoritari de la Beretta Holding SpA, és el IOR (Institut per a les Obres de Religió [comunament conegut com Banc del Vaticà]) institució privada, fundada el 1942 per El Papa Pius XII i amb seu a la Ciutat del Vaticà.






Roma no es va fer en un dia, el Vaticà tampoc, i menys la seva actual opulència. Té les seves arrels en el segle IV de l'era cristiana, que és quan l'emperador Constantí es va convertir al cristianisme i va posar a disposició del Papa Silvestre I una colossal fortuna, de fet ho transformo en el 1r Papa ric de la història.

L'església catòlica és l'única organització religiosa del món que té com a caserna general un estat independent: La ciutat del Vaticà. Amb els seus 2 Km2 de superfície el Vaticà és molt mes petit que molts camps de golf del món; I per recórrer-sense pressa no es necessita molt més d'una hora; Comptar les seves riqueses, però, portaria bastant mes temps.

La moderna opulència del Vaticà es basa en la generositat de Benito Mussolini, qui gràcies a la signatura del tractat de Letran entre el seu govern i el del Vaticà, atorgo a l'església catòlica un seguit de garanties i mesures de protecció. La "Santa Seu" va aconseguir que la reconeguessin com un estat sobirà, es benefici de l'exempció impositiva dels seus béns com en benefici dels seus ciutadans, tampoc havien de pagar drets aranzelaris per la qual cosa importessin de l'estranger. Se li va concedir la immunitat diplomàtica i els seus diplomàtics van començar a gaudir de pos-privilegis de la professió, de la mateixa manera que els diplomàtics estrangers acreditats davant la Santa Seu. Mussolini es va comprometre a introduir l'ensenyament de la religió catòlica a totes les escoles del país i deixo la institució del matrimoni sota el patronatge de les lleis canòniques, que no admetien el divorci. Els beneficis que va rebre el vaticà van ser enormes entre ells els beneficis fiscals, van ser preponderants.

En 1933, el Vaticà va tornar a demostrar la seva habilitat en entaular lucratius negocis amb els governs feixistes. A l'concordat de 1929, signat amb Mussolini, el va seguir un altre entre la Santa Seu i el 3r Reich de Hitler. El gestor Francesco Pacelli va ser una de les figures clau del pacte amb Mussolini; El seu germà el cardenal Eugenio Pacelli, futur Papa Pius XII va ser l'encarregat de negociar com a Secretari d'Estat Vaticà, la signatura del tractat amb l'Alemanya de Hitler. Pius XII coneixia bé Alemanya. Va ser nunci a Berlín durant la Primera Guerra Mundial i, després, com a Secretari d'Estat de Pius XI, va tenir nombroses intervencions davant el rumb que estava prenent la política alemanya. En qualitat de tal, va intervenir decisivament en l'encíclica de Pius XI, coneguda com «Mit brennender Sorge» (que pot traduir «Amb ardent preocupació»).

 La iniciativa de l'encíclica va partir, contràriament al que es creu, dels bisbes alemanys, el primer esborrany va ser redactat a Roma pel Cardenal Faulhaber. El llavors Cardenal Pacelli, que dominava l'alemany, li va donar forma definitiva, presentada a Pius XI, va ser signada i publicada.A Tot i la constant i gran pressió mundial, el Papa Pius XII sempre es va negar a excomunicar Hitler ia Mussolini, el seu pontificat es va caracteritzar per adoptar una falsa posi de neutralitat. Quan els Nazis van envair Polònia, Pius XII es va negar a condemnar la invasió; Una de les avantatges que obtindria el Vaticà del molt lucratiu acord que mantenia amb Hitler era la confirmació del Kirchensteuer, és a dir un impost eclesiàstic; Es tracta d'un impost estatal que encara avui dia han de pagar els creients alemanys, i que només poden eludir si renuncien a la seva religió. A la pràctica, són molt pocs els que renuncien. Aquest impost representa per si sol entre el 8 i el 10% del total impositiu que recapta el govern Alemany.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Els mitjans madrilenys oculten sistemàticament l'actuació de la policia catalana, els mossos, per "la policia", quan cada dia es delecten nomenant a la Guàrdia Civil i Policia Nacional. L'evidència va contra la política centralista de Rajoy.







Cal que passi temps perquè una comunitat, a través de les institucions que tingui, pugui anar reconstruint una realitat. Mai serà la mateixa, sempre hi haurà alguna cosa canviat, a una cosa aquí, una peça fora de lloc allà, però aquesta reconstrucció global permetrà que cada membre d'aquesta comunitat pugui reconstruir també el seu sentit de la realitat.

Els atemptats a Catalunya cal emmarcar-los en la geoestratègia, la utilització que fa Aràbia Saudita principalment del wahadismo com un instrument de poder en el món. És monstruós però hem d'acceptar que els amos dels terroristes són els aliats dels nostres amos. No és una paradoxa, és una perversió política.

Tot i que la connexió de la cèl·lula organitzada a Catalunya amb els centres de decisió terrorista sigui laxa, l'atemptat que preparaven tenia un context polític local, segurament pretenia incidir en una ferida, en el conflicte entre l'Estat i Catalunya que afronta setmanes decisives. Pretenia estripar la carn on hi ha rascada i ferida, sense poder predeterminar si mouria a la societat en una direcció o la contrària si que pretenia aprofitar el conflicte polític, parasitar, apropiar-se de la jornada. Han assassinat i mutilat, han fet mal a molta gent però una oportuna explosió els va posar en evidència i els va obligar a precipitar-se i matar fora del context previst.

No podem saber si els atemptats mouran l'ànim i l'opinió de les persones que van a celebrar la seva Diada nacional i votar l'1 d'octubre en un sentit o un altre, però sí que han tingut un efecte inesperat per qualsevol: han aflorat les estructures d'un estat. Han catalitzat les partícules de l'ambient en el qual ja estava vivint la ciutadania catalana, el que era gasós o líquid s'ha fet sòlid.

La població catalana acaba de comprovar que ja viu dins d'un país propi, perfectament delimitat: durant una jornada tràgica en què sentien que perillava cada persona i el propi país Catalunya ha estat sola, comptant únicament amb les pròpies forces. I sola s'ha enfrontat als seus enemics, els ha combatut i els ha vençut amb eficàcia. La ciutadania catalana ha viscut en aquesta jornada històrica l'experiència de la solitud, de la independència, del valor cívic i, sobretot, han conegut l'evidència que en la pràctica ja tenen un estat. Els catalans reconstrueixen els seus dies, la seva realitat des si mateixos, no necessiten de virreis colonials.

Això ho ha viscut la societat catalana i ho hem vist, des de fora, qualsevol ciutadà espanyol que no estigui completament intoxicat pels seus mitjans de comunicació. Catalunya és un altre país, amb les seves estructures i els seus governants; un país que, a més, funciona exemplarment amb professionalitat, serietat i eficàcia. Un país envejable. Fa anys desitjava que Catalunya fos la mestra d'Espanya, evidentment ja és impossible i només queda a uns l'enveja i a altres l'admiració. Però s'imposa l'evidència de la serietat de la nació catalana, que ha estat retratada amb burla, menyspreu i mentides pels polítics espanyols i els mitjans de comunicació al servei de l'IBEX. Aquesta evidència entre l'opinió va contra la política centralista de Rajoy, el de les 500.000 signatures, i Soraya, la del 10 a 0, una política seguida per la resta dels partits estatals que li qüestionen a aquesta societat el dret a votar i decidir .

Els servidors d'aquest imperi de fantasia que somien en la cort madrilenya van creure que Catalunya era una autonomia seva, un país petit, però acaba de mostrar-se a si mateixa i als altres nua com el que és, una nació adulta i capaç que per ara no té pròpiament d'un estat.

És cert que una violència tan brutal fa que aflori el pitjor i el millor en la societat. El millor s'ha imposat al pitjor. El pitjor ja era conegut, que una cosa tan terrible hagi anat acompanyat d'un nou aflorament d'odi al que català era previsible, per molt que es vulgui ignorar aquesta xenofòbia al català està molt estesa en la població espanyola, l'estenen els partits i els mitjans. Uns mitjans madrilenys que, com en tota ocasió en els últims temps, han actuat de forma gairebé unànime al servei del PP i l'Estat, ja confosos tots dos en una única cosa. Repetint com lloros de "Yes, we can" o "Imagine" són incapaços de repetir "No tinc per" necessitant traduir-lo. Ocultant sistemàticament l'actuació de la policia catalana, els mossos, per "la policia", quan cada dia es delecten nomenant a la Guàrdia Civil i Policia Nacional. Aquesta perversitat, aquesta manipulació constant del llenguatge és indicatiu del que ha regit fins avui: l'ocultació, la negació i l'exclusió de la realitat nacional catalana. Els espanyols ignoren, perquè els seus mitjans li ho oculten, que aquest Govern ha exclòs els Mossos de la informació estratègica sobre terrorisme que rebien d'altres governs, quan Catalunya era un objectiu principal del terrorisme. Aquesta mostra d'autoritarisme antidemocràtic, de colonialisme i d'irresponsabilitat criminal és una cosa inaudita. Els espanyols no seran informats d'això però com els lectors d'aquest diari si ho saben no insisteixo en allò sabut.

Mariano Rajoy i la política espanyola en aquests moments està empassant un gripau molt gran i els espanyols assimilant una nova realitat: sota aquest estat hi ha més d'un país i la foto amb el monarca no és més que un imperdible obligat per la circumstància extrema. En aquesta nova realitat, els qui armats de la Justícia de l'estat com a arma particular pretenen l'empresonament i l'embargament de polítics catalans ¿encara somien amb empresonar Puigdemont quan la ciutadania sigui convocada a votar? Amb quina autoritat ho faria? Quina autoritat tenen davant la ciutadania catalana aquests polítics que van deixar les seves vacances per aparèixer en una terra i un país que li és més estrany que mai? Enfront de l'autoritat colonial només cal l'autoritat de la ciutadania, la qual vota lliurement.


dimarts, 15 d’agost de 2017

COMPTE AMB ELS BOTIFLERS DE CASA NOSTRA AGERMANATS AMB ELS ESPANYOLS . Alguns partits d’esquerres, i molt especialment l’entorn dels comuns com Podemos, Barcelona en Comú (BeC), i Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), és a dir, els partits d’Ada Colau, Pablo Iglesias, Joan Coscubiela, Lluis Rabell, Dante Fachin i altres, fan un modus vivendi de la divisió entre rics i pobres, esquerres i dretes, empresaris i treballadors, solidaris i insolidaris, els de dalt i els d’avall, els del Baix Llobregat o Sant Martí i els de la Diagonal, i tantes altres divisions. Curiosament quan es tracta d’Espanya tots som germans fraternals.







Mal que ens pesi, el terme “empresari” està totalment desprestigiat, igual que el d'”empresa”. Desgraciadament, per a molts els empresaris són KK.

A les xerrades que fem des del Cercle Català de Negocis (@CCatalaNegocis), quan pregunto noms d’empresaris a la gent, em parlen d’en Fainé, Brufau, Alemany, Florentino, Botín … però mai em diuen la perruquera Mari o el peixater Joan. Deixeu-me que us digui que la major part dels noms que em suggereix la gent no són empresaris, són alts directius o alts executius, no són propietaris de les empreses que dirigeixen o gestionen, i per tant no arrisquen el seu patrimoni. De fet, sovint no arrisquen ni el seu sou.

El terme “empresa” té dues accepcions:
a) el més modern, que parla d’una estructura jurídica que permet fer negocis.
b) el més antic, que es refereix a un “projecte”.

Una empresa és un projecte, i en tot projecte hi ha incertesa i risc; per tant, qui empren, arrisca. A aquell que arrisca el coneixem com a emprenedor. Les paraules projecte i emprenedor són termes que transmeten positivitat i ens apropen a conceptes com treball en equip, risc, compromís, dedicació i fins i tot admiració.

Si ho pensem bé, els termes empresari i empresa estan estretament lligats a la forma de fer típicament castellana de la pilotada, els contactes a la Cort, la llotja del Bernabéu i l’IBEX (Florentino, Abertis, FCC, Castor, Telefónica, Bankia, etc.), mentre que els termes projecte i emprenedor reflecteixen absolutament el tarannà del teixit productiu típicament català. El 2014, el 99,8% de les empreses catalanes al sector privat són autònoms o PIMES.

Alguns partits d’esquerres, i molt especialment l’entorn dels comuns com Podemos, Barcelona en Comú (BeC), i Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), és a dir, els partits d’Ada Colau, Pablo Iglesias, Joan Coscubiela, Lluis Rabell, Dante Fachin i altres, fan un modus vivendi de la divisió entre rics i pobres, esquerres i dretes, empresaris i treballadors, solidaris i insolidaris, els de dalt i els d’avall, els del Baix Llobregat o Sant Martí i els de la Diagonal, i tantes altres divisions. Curiosament quan es tracta d’Espanya tots som germans fraternals.

El col·lectiu de persones que emprenen un projecte empresarial i que es juguen el seu patrimoni personal és molt heterogeni. Segons aquests partits de l’entorn dels comuns, si tu, treballador, pobre, d’esquerres, i del Baix Llobregat, Sant Martí o Nou Barris, marxes de l’empresa per la qual treballes, capitalitzes l’atur i decideixes obrir una botiga de caramels, automàticament passes a ser un empresari, ric, potencialment extorquidor, que et faràs insolidari en quatre dies, i que quan estiguis farcit de diners d’haver venut molts caramels aniràs a viure a la Diagonal i faràs fora els teus col·laboradors. En definitiva, t’has convertit en un ésser menyspreable en un sol dia. Ara pels comuns ja ets la pesta en persona. Però què succeeix si treballo per un tercer i a la vegada tinc la meva empresa? Llavors què sóc, un àlien? Però què no us adoneu que és un plantejament de bojos que ens fa ser infeliços i malcarats?

La condició de mala persona o impresentable és atribuïble a les persones, indiferentment que siguin empresaris o treballadors. És a dir, hi ha empresaris males persones i impresentables, i treballadors males persones i impresentables. De la mateixa manera hi ha empresaris bona gent, i treballadors bona gent. Ser bona gent, mala gent o impresentable és una condició de les persones, no dels empresaris o dels treballadors.

Esteu d’acord amb mi que no té cap mena de sentit? Enteneu com jo que hem d’acabar amb aquesta diferenciació? Enteneu que hem de treballar per fer que aquests dos àmbits de l’economia productiva es moguin plegats de manera col·laborativa per aconseguir resultats i beneficis que afavoreixin tothom?

Ho hem de poder dir sense embuts, l’emprenedoria catalana ha de ser responsable amb la societat i amb el medi ambient. La relació emprenedor-treballador basada en el conflicte és del s.XIX i alimentar-la és genial per a Comuns, Sindicats i Patronals ancorades al passat, però nefast per a la societat productiva i col·laborativa del s.XXI, així com per a la quarta revolució industrial que ja avui estem vivint.

Per tal d’acabar amb aquest missatge tan antic, irreal i destructiu hem de poder promoure i exigir activament:

– Als emprenedors: que respectin els treballadors com a persones i col·laboradors necessaris del seu projecte vital, que els valorin de manera honesta en funció de l’aportació que facin, que els incorporin de manera efectiva a la presa de decisions, i que prenguin mesures lleials respecte al projecte i a les persones que l’acompanyen a la seva aposta.

– Als treballadors: que valorin i respectin el risc i l’esforç personal, legal i patrimonial de l’emprenedor, i que s’involucrin activament en el projecte com a part essencial i imprescindible d’aquest.

Des del Cercle Català de Negocis exigim una nova manera de fer les coses des del convenciment que el rumb de confrontació actual ens fa malbaratar esforços que es poden aplicar en pro del benefici de tots. Apostem fermament per tal que l’emprenedoria catalana sigui respectuosa amb els seus treballadors i amb el medi ambient, vertebradora de la igualtat entre homes i dones, i facilitadora de la conciliació de la vida laboral amb la vida personal, entre moltes altres coses, com a motor d’un canvi de paradigma social.



diumenge, 13 d’agost de 2017

Desactiva És humiliar. La Guàrdia Civil té un paper rellevant en aquest conflicte, fins a quin punt l'Estat estaria disposat a utilitzar qualsevol pretext per configurar una nova versió de Tejero, un altre 23-F, que enderroqués a terra als representants de la societat catalana.





CATALUNYA sempre va caminar deu passos per davant. El dinamisme de la seva economia, la seva obertura intel·lectual i les prioritats de la seva classe dirigent, juntament amb la seva massa crítica territorial, han conferit a aquella nació mediterrània una projecció superior a la que Espanya li proposava, avui igual que sempre, lastrándola i sotmetent a una unitat fictícia i empobridora. Abans la van obligar per la força i ara també, a la manera teatral com es fan avui les coses en la política de l'Estat. Sí, hi ha una guerra contra Catalunya, amb l'objectiu d'humiliar i mantenir tant sí com el trist cànon democràtic que es va fixar en la Transició, tributari del franquisme.

La decidida voluntat d'una àmplia majoria de catalans d'iniciar un futur pel seu compte i risc s'enfronta, en desigual batalla, a tots els poders imaginables, des del poder judicial a les forces policials (i també les militars, més subtilment), el control i extorsió sobre la seva economia, passant pel oprobiós poder de la propaganda que exerceixen els mitjans públics i privats, des d'on els serfs de l'Estat disparen els seus insults, mentides i tergiversacions per repudiar i desprestigiar les aspiracions legítimes d'un poble que només té raons democràtiques. L'espectacle d'Espanya carregant contra Catalunya el seu arsenal d'amenaces i vexacions és digne de ser analitzat. Ens esperen moltes jornades de deshonra i coerció que es prolongaran fins al mateix 1 d'octubre i encara després. La tardor català serà el preludi de l'hivern ètic espanyol amb la plena exhibició de les seves baixeses i els seus il·legítims orígens, sigui quin sigui el resultat de l'heroic esforç del projecte liderat pel president Puigdemont.

Espanya està en campanya d'humiliació de Catalunya. És tan feble la seva posició política que ni tan sols ha tingut l'atreviment d'utilitzar la norma més canalla de la seva Constitució, l'article 155, que faculta a l'Estat l'ocupació institucional d'una comunitat autònoma i la privació dels seus drets. La renúncia de l'ús d'aquesta solució és tàctica. Els estrategs han pensat en alguna cosa més cruel, deslligant un procediment que té cinc àrees: la judicial, l'econòmica, la policial i l'opinió pública, a més de la internacional. Cadascuna d'elles està actuant de forma autònoma, però coordinada amb les altres operacions de submissió i extorsió en el seu format més bast. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, dirigeix ​​el gabinet de la guerra de Catalunya -de moment incruenta- del qual formen part la cúpula d'Interior, els tribunals Constitucional i Suprem, els serveis d'intel·ligència i alguns experts en comunicació social, juntament amb els alts poders econòmics de l'Estat i assessors sobre assumptes catalans. De nou Espanya, se'n va a la guerra, la guerra bruta. Ja ho va fer a Euskadi. Ara cau sobre Catalunya.

La llei del més fort La humiliació que plana sobre Catalunya pretén guanyar la primera batalla, potser la menys important, però més valorada pels dirigents: la propaganda. L'objectiu específic és que la derrota del projecte independentista no esquitxi a la totalitat de la ciutadania catalana i es concreti sobre la classe política nacionalista. L'argument de comunicació és el valor suprem de la llei sobre la voluntat del poble. Amb aquesta cançó ens vénen insistint des de fa mesos: que el legal és més que el legítim, que el formal i el limitat són més que el fons i la llibertat. No sé si estan aconseguint guanyar la batalla de l'opinió pública més enllà de l'ampli sector conservador de la societat espanyola, hereu de la ignorància i el vassallatge franquistes i que constitueix avui l'electorat del PP i Ciutadans, però ningú que conegui el sentit de la història i l'imparable poder dels canvis socials pot acceptar una raó tan insuficient i mesquina. De fet, els que reclamen l'acatament de la legalitat són els que, emparant la corrupció, menyspreant l'autogovern basc durant trenta anys i negant la separació dels poders, menys compleixen la seva pròpia legalitat. La llei és només la seva pretext arbitrari.

No és el valor de la llei el que s'invoca contra Catalunya: és la llei del més fort. Hi ha una escenificació de la força que es transforma en judicialització de la política: Espanya ha llançat el seu arsenal judicial contra els que reclamen poder votar l'1 d'octubre. Els tribunals, que en major o menor mesura (com hem vist en la vergonyosa declaració de Rajoy a l'Audiència Nacional, protegit pel jutge des de l'estrada) estan sota control del govern central i, a més, disposen gairebé al seu antull del maneig de els temps i un indiscutible poder d'intervenció sobre els parlaments i els governs, com ja vam conèixer a Euskadi amb la inhabilitació d'Atutxa, Knörr i Bilbao, víctimes de l'assalt polític dels jutges a sou de l'Estat. Ara s'ha reeditat a Catalunya, augmentat i no corregit.

Desactiva És humiliar La humiliació consisteix en amenaçar els càrrecs institucionals i els llocs de treball dels funcionaris col·laboradors del referèndum, als qui s'acusaria de sedició, com en els millors temps de la purga franquista després del cop de 1936. De moment, ja han depurat Artur Mas, a les exconsejeras Irene Rigau ja Joana Ortega, a més del congressista Francesc Homs. Camí de la mateixa mort civil van l'exsenador d'ERC, Santiago Vidal; el director general de Comunicació de la Generalitat, Jaume Clotet; l'excoordinador del comitè executiu del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena; el secretari general de Presidència, Joaquim Nin, i el director general d'Atenció Ciutadana, Jordi Graells. Poden ser desenes, centenars, milers, els catalans ajusticiats per inhabilitació abans i després de l'1-O. Executats, en definitiva, perquè la inhabilitació per causes democràtiques aniquila als condemnats. Catalunya no necessita màrtirs per tenir raó, perquè seva és tota la llibertat. Se suposa que els represaliats assumiran amb honor seu sacrifici.

La Guàrdia Civil té un paper rellevant en aquest conflicte, encara sense sang i foc. Fa uns dies, sense cap excusa judicial, diversos agents verds van penetrar al Parlament i en dependències de la Generalitat per a requerir informació documental sobre els casos de presumpta corrupció de l'antiga CiU. Aquesta abrupta irrupció és d'una gravetat extrema i mostra fins a quin punt l'Estat estaria disposat a utilitzar qualsevol pretext per configurar una nova versió de Tejero, un altre 23-F, que enderroqués a terra als representants de la societat catalana.

Catalunya també té contra si la seva pròpia Cinquena Columna. La patronal ha fet causa amb l'Estat. També la divisió de les forces partidàries del dret a decidir afebleix la raó de l'1 d'octubre. La covardia ha provocat dimissions tàctiques. La majoria dels mitjans de comunicació infonen por al futur i denigren el procés. I molta gent es trenca, víctima de les seves vacil·lacions. Espanya és una màquina de disparar amenaces i ofenses contra funcionaris, empreses, pensionistes, treballadors, ciutadans. És una altra forma de terror. El bombardeig és insistent amb la desraó d'una legalitat que cal superar i vèncer. Espanya fa trampes i violenta la democràcia. No té cap legitimitat per picar a Catalunya.

La lliçó catalana és que l'estructura de l'Estat i l'entramat polític i jurídic que la sosté han caducat. Demostra que Espanya menteix bellacamente quan afirma que tot és possible en democràcia. I com Espanya no vol canviar, cal forçar la seva estreta i dubtosa legalitat. Amb la força de la política. La història està plena d'exemples de heroiques ruptures que van canviar i van millorar les nacions. Sigui el que sigui que hagi de passar, Catalunya ja ha guanyat aquesta guerra. Mai hi va haver més raó per a la sedició, gran virtut alliberadora.