diumenge, 20 d’agost de 2017

Els mitjans madrilenys oculten sistemàticament l'actuació de la policia catalana, els mossos, per "la policia", quan cada dia es delecten nomenant a la Guàrdia Civil i Policia Nacional. L'evidència va contra la política centralista de Rajoy.







Cal que passi temps perquè una comunitat, a través de les institucions que tingui, pugui anar reconstruint una realitat. Mai serà la mateixa, sempre hi haurà alguna cosa canviat, a una cosa aquí, una peça fora de lloc allà, però aquesta reconstrucció global permetrà que cada membre d'aquesta comunitat pugui reconstruir també el seu sentit de la realitat.

Els atemptats a Catalunya cal emmarcar-los en la geoestratègia, la utilització que fa Aràbia Saudita principalment del wahadismo com un instrument de poder en el món. És monstruós però hem d'acceptar que els amos dels terroristes són els aliats dels nostres amos. No és una paradoxa, és una perversió política.

Tot i que la connexió de la cèl·lula organitzada a Catalunya amb els centres de decisió terrorista sigui laxa, l'atemptat que preparaven tenia un context polític local, segurament pretenia incidir en una ferida, en el conflicte entre l'Estat i Catalunya que afronta setmanes decisives. Pretenia estripar la carn on hi ha rascada i ferida, sense poder predeterminar si mouria a la societat en una direcció o la contrària si que pretenia aprofitar el conflicte polític, parasitar, apropiar-se de la jornada. Han assassinat i mutilat, han fet mal a molta gent però una oportuna explosió els va posar en evidència i els va obligar a precipitar-se i matar fora del context previst.

No podem saber si els atemptats mouran l'ànim i l'opinió de les persones que van a celebrar la seva Diada nacional i votar l'1 d'octubre en un sentit o un altre, però sí que han tingut un efecte inesperat per qualsevol: han aflorat les estructures d'un estat. Han catalitzat les partícules de l'ambient en el qual ja estava vivint la ciutadania catalana, el que era gasós o líquid s'ha fet sòlid.

La població catalana acaba de comprovar que ja viu dins d'un país propi, perfectament delimitat: durant una jornada tràgica en què sentien que perillava cada persona i el propi país Catalunya ha estat sola, comptant únicament amb les pròpies forces. I sola s'ha enfrontat als seus enemics, els ha combatut i els ha vençut amb eficàcia. La ciutadania catalana ha viscut en aquesta jornada històrica l'experiència de la solitud, de la independència, del valor cívic i, sobretot, han conegut l'evidència que en la pràctica ja tenen un estat. Els catalans reconstrueixen els seus dies, la seva realitat des si mateixos, no necessiten de virreis colonials.

Això ho ha viscut la societat catalana i ho hem vist, des de fora, qualsevol ciutadà espanyol que no estigui completament intoxicat pels seus mitjans de comunicació. Catalunya és un altre país, amb les seves estructures i els seus governants; un país que, a més, funciona exemplarment amb professionalitat, serietat i eficàcia. Un país envejable. Fa anys desitjava que Catalunya fos la mestra d'Espanya, evidentment ja és impossible i només queda a uns l'enveja i a altres l'admiració. Però s'imposa l'evidència de la serietat de la nació catalana, que ha estat retratada amb burla, menyspreu i mentides pels polítics espanyols i els mitjans de comunicació al servei de l'IBEX. Aquesta evidència entre l'opinió va contra la política centralista de Rajoy, el de les 500.000 signatures, i Soraya, la del 10 a 0, una política seguida per la resta dels partits estatals que li qüestionen a aquesta societat el dret a votar i decidir .

Els servidors d'aquest imperi de fantasia que somien en la cort madrilenya van creure que Catalunya era una autonomia seva, un país petit, però acaba de mostrar-se a si mateixa i als altres nua com el que és, una nació adulta i capaç que per ara no té pròpiament d'un estat.

És cert que una violència tan brutal fa que aflori el pitjor i el millor en la societat. El millor s'ha imposat al pitjor. El pitjor ja era conegut, que una cosa tan terrible hagi anat acompanyat d'un nou aflorament d'odi al que català era previsible, per molt que es vulgui ignorar aquesta xenofòbia al català està molt estesa en la població espanyola, l'estenen els partits i els mitjans. Uns mitjans madrilenys que, com en tota ocasió en els últims temps, han actuat de forma gairebé unànime al servei del PP i l'Estat, ja confosos tots dos en una única cosa. Repetint com lloros de "Yes, we can" o "Imagine" són incapaços de repetir "No tinc per" necessitant traduir-lo. Ocultant sistemàticament l'actuació de la policia catalana, els mossos, per "la policia", quan cada dia es delecten nomenant a la Guàrdia Civil i Policia Nacional. Aquesta perversitat, aquesta manipulació constant del llenguatge és indicatiu del que ha regit fins avui: l'ocultació, la negació i l'exclusió de la realitat nacional catalana. Els espanyols ignoren, perquè els seus mitjans li ho oculten, que aquest Govern ha exclòs els Mossos de la informació estratègica sobre terrorisme que rebien d'altres governs, quan Catalunya era un objectiu principal del terrorisme. Aquesta mostra d'autoritarisme antidemocràtic, de colonialisme i d'irresponsabilitat criminal és una cosa inaudita. Els espanyols no seran informats d'això però com els lectors d'aquest diari si ho saben no insisteixo en allò sabut.

Mariano Rajoy i la política espanyola en aquests moments està empassant un gripau molt gran i els espanyols assimilant una nova realitat: sota aquest estat hi ha més d'un país i la foto amb el monarca no és més que un imperdible obligat per la circumstància extrema. En aquesta nova realitat, els qui armats de la Justícia de l'estat com a arma particular pretenen l'empresonament i l'embargament de polítics catalans ¿encara somien amb empresonar Puigdemont quan la ciutadania sigui convocada a votar? Amb quina autoritat ho faria? Quina autoritat tenen davant la ciutadania catalana aquests polítics que van deixar les seves vacances per aparèixer en una terra i un país que li és més estrany que mai? Enfront de l'autoritat colonial només cal l'autoritat de la ciutadania, la qual vota lliurement.


dimarts, 15 d’agost de 2017

COMPTE AMB ELS BOTIFLERS DE CASA NOSTRA AGERMANATS AMB ELS ESPANYOLS . Alguns partits d’esquerres, i molt especialment l’entorn dels comuns com Podemos, Barcelona en Comú (BeC), i Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), és a dir, els partits d’Ada Colau, Pablo Iglesias, Joan Coscubiela, Lluis Rabell, Dante Fachin i altres, fan un modus vivendi de la divisió entre rics i pobres, esquerres i dretes, empresaris i treballadors, solidaris i insolidaris, els de dalt i els d’avall, els del Baix Llobregat o Sant Martí i els de la Diagonal, i tantes altres divisions. Curiosament quan es tracta d’Espanya tots som germans fraternals.







Mal que ens pesi, el terme “empresari” està totalment desprestigiat, igual que el d'”empresa”. Desgraciadament, per a molts els empresaris són KK.

A les xerrades que fem des del Cercle Català de Negocis (@CCatalaNegocis), quan pregunto noms d’empresaris a la gent, em parlen d’en Fainé, Brufau, Alemany, Florentino, Botín … però mai em diuen la perruquera Mari o el peixater Joan. Deixeu-me que us digui que la major part dels noms que em suggereix la gent no són empresaris, són alts directius o alts executius, no són propietaris de les empreses que dirigeixen o gestionen, i per tant no arrisquen el seu patrimoni. De fet, sovint no arrisquen ni el seu sou.

El terme “empresa” té dues accepcions:
a) el més modern, que parla d’una estructura jurídica que permet fer negocis.
b) el més antic, que es refereix a un “projecte”.

Una empresa és un projecte, i en tot projecte hi ha incertesa i risc; per tant, qui empren, arrisca. A aquell que arrisca el coneixem com a emprenedor. Les paraules projecte i emprenedor són termes que transmeten positivitat i ens apropen a conceptes com treball en equip, risc, compromís, dedicació i fins i tot admiració.

Si ho pensem bé, els termes empresari i empresa estan estretament lligats a la forma de fer típicament castellana de la pilotada, els contactes a la Cort, la llotja del Bernabéu i l’IBEX (Florentino, Abertis, FCC, Castor, Telefónica, Bankia, etc.), mentre que els termes projecte i emprenedor reflecteixen absolutament el tarannà del teixit productiu típicament català. El 2014, el 99,8% de les empreses catalanes al sector privat són autònoms o PIMES.

Alguns partits d’esquerres, i molt especialment l’entorn dels comuns com Podemos, Barcelona en Comú (BeC), i Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), és a dir, els partits d’Ada Colau, Pablo Iglesias, Joan Coscubiela, Lluis Rabell, Dante Fachin i altres, fan un modus vivendi de la divisió entre rics i pobres, esquerres i dretes, empresaris i treballadors, solidaris i insolidaris, els de dalt i els d’avall, els del Baix Llobregat o Sant Martí i els de la Diagonal, i tantes altres divisions. Curiosament quan es tracta d’Espanya tots som germans fraternals.

El col·lectiu de persones que emprenen un projecte empresarial i que es juguen el seu patrimoni personal és molt heterogeni. Segons aquests partits de l’entorn dels comuns, si tu, treballador, pobre, d’esquerres, i del Baix Llobregat, Sant Martí o Nou Barris, marxes de l’empresa per la qual treballes, capitalitzes l’atur i decideixes obrir una botiga de caramels, automàticament passes a ser un empresari, ric, potencialment extorquidor, que et faràs insolidari en quatre dies, i que quan estiguis farcit de diners d’haver venut molts caramels aniràs a viure a la Diagonal i faràs fora els teus col·laboradors. En definitiva, t’has convertit en un ésser menyspreable en un sol dia. Ara pels comuns ja ets la pesta en persona. Però què succeeix si treballo per un tercer i a la vegada tinc la meva empresa? Llavors què sóc, un àlien? Però què no us adoneu que és un plantejament de bojos que ens fa ser infeliços i malcarats?

La condició de mala persona o impresentable és atribuïble a les persones, indiferentment que siguin empresaris o treballadors. És a dir, hi ha empresaris males persones i impresentables, i treballadors males persones i impresentables. De la mateixa manera hi ha empresaris bona gent, i treballadors bona gent. Ser bona gent, mala gent o impresentable és una condició de les persones, no dels empresaris o dels treballadors.

Esteu d’acord amb mi que no té cap mena de sentit? Enteneu com jo que hem d’acabar amb aquesta diferenciació? Enteneu que hem de treballar per fer que aquests dos àmbits de l’economia productiva es moguin plegats de manera col·laborativa per aconseguir resultats i beneficis que afavoreixin tothom?

Ho hem de poder dir sense embuts, l’emprenedoria catalana ha de ser responsable amb la societat i amb el medi ambient. La relació emprenedor-treballador basada en el conflicte és del s.XIX i alimentar-la és genial per a Comuns, Sindicats i Patronals ancorades al passat, però nefast per a la societat productiva i col·laborativa del s.XXI, així com per a la quarta revolució industrial que ja avui estem vivint.

Per tal d’acabar amb aquest missatge tan antic, irreal i destructiu hem de poder promoure i exigir activament:

– Als emprenedors: que respectin els treballadors com a persones i col·laboradors necessaris del seu projecte vital, que els valorin de manera honesta en funció de l’aportació que facin, que els incorporin de manera efectiva a la presa de decisions, i que prenguin mesures lleials respecte al projecte i a les persones que l’acompanyen a la seva aposta.

– Als treballadors: que valorin i respectin el risc i l’esforç personal, legal i patrimonial de l’emprenedor, i que s’involucrin activament en el projecte com a part essencial i imprescindible d’aquest.

Des del Cercle Català de Negocis exigim una nova manera de fer les coses des del convenciment que el rumb de confrontació actual ens fa malbaratar esforços que es poden aplicar en pro del benefici de tots. Apostem fermament per tal que l’emprenedoria catalana sigui respectuosa amb els seus treballadors i amb el medi ambient, vertebradora de la igualtat entre homes i dones, i facilitadora de la conciliació de la vida laboral amb la vida personal, entre moltes altres coses, com a motor d’un canvi de paradigma social.



diumenge, 13 d’agost de 2017

Desactiva És humiliar. La Guàrdia Civil té un paper rellevant en aquest conflicte, fins a quin punt l'Estat estaria disposat a utilitzar qualsevol pretext per configurar una nova versió de Tejero, un altre 23-F, que enderroqués a terra als representants de la societat catalana.





CATALUNYA sempre va caminar deu passos per davant. El dinamisme de la seva economia, la seva obertura intel·lectual i les prioritats de la seva classe dirigent, juntament amb la seva massa crítica territorial, han conferit a aquella nació mediterrània una projecció superior a la que Espanya li proposava, avui igual que sempre, lastrándola i sotmetent a una unitat fictícia i empobridora. Abans la van obligar per la força i ara també, a la manera teatral com es fan avui les coses en la política de l'Estat. Sí, hi ha una guerra contra Catalunya, amb l'objectiu d'humiliar i mantenir tant sí com el trist cànon democràtic que es va fixar en la Transició, tributari del franquisme.

La decidida voluntat d'una àmplia majoria de catalans d'iniciar un futur pel seu compte i risc s'enfronta, en desigual batalla, a tots els poders imaginables, des del poder judicial a les forces policials (i també les militars, més subtilment), el control i extorsió sobre la seva economia, passant pel oprobiós poder de la propaganda que exerceixen els mitjans públics i privats, des d'on els serfs de l'Estat disparen els seus insults, mentides i tergiversacions per repudiar i desprestigiar les aspiracions legítimes d'un poble que només té raons democràtiques. L'espectacle d'Espanya carregant contra Catalunya el seu arsenal d'amenaces i vexacions és digne de ser analitzat. Ens esperen moltes jornades de deshonra i coerció que es prolongaran fins al mateix 1 d'octubre i encara després. La tardor català serà el preludi de l'hivern ètic espanyol amb la plena exhibició de les seves baixeses i els seus il·legítims orígens, sigui quin sigui el resultat de l'heroic esforç del projecte liderat pel president Puigdemont.

Espanya està en campanya d'humiliació de Catalunya. És tan feble la seva posició política que ni tan sols ha tingut l'atreviment d'utilitzar la norma més canalla de la seva Constitució, l'article 155, que faculta a l'Estat l'ocupació institucional d'una comunitat autònoma i la privació dels seus drets. La renúncia de l'ús d'aquesta solució és tàctica. Els estrategs han pensat en alguna cosa més cruel, deslligant un procediment que té cinc àrees: la judicial, l'econòmica, la policial i l'opinió pública, a més de la internacional. Cadascuna d'elles està actuant de forma autònoma, però coordinada amb les altres operacions de submissió i extorsió en el seu format més bast. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, dirigeix ​​el gabinet de la guerra de Catalunya -de moment incruenta- del qual formen part la cúpula d'Interior, els tribunals Constitucional i Suprem, els serveis d'intel·ligència i alguns experts en comunicació social, juntament amb els alts poders econòmics de l'Estat i assessors sobre assumptes catalans. De nou Espanya, se'n va a la guerra, la guerra bruta. Ja ho va fer a Euskadi. Ara cau sobre Catalunya.

La llei del més fort La humiliació que plana sobre Catalunya pretén guanyar la primera batalla, potser la menys important, però més valorada pels dirigents: la propaganda. L'objectiu específic és que la derrota del projecte independentista no esquitxi a la totalitat de la ciutadania catalana i es concreti sobre la classe política nacionalista. L'argument de comunicació és el valor suprem de la llei sobre la voluntat del poble. Amb aquesta cançó ens vénen insistint des de fa mesos: que el legal és més que el legítim, que el formal i el limitat són més que el fons i la llibertat. No sé si estan aconseguint guanyar la batalla de l'opinió pública més enllà de l'ampli sector conservador de la societat espanyola, hereu de la ignorància i el vassallatge franquistes i que constitueix avui l'electorat del PP i Ciutadans, però ningú que conegui el sentit de la història i l'imparable poder dels canvis socials pot acceptar una raó tan insuficient i mesquina. De fet, els que reclamen l'acatament de la legalitat són els que, emparant la corrupció, menyspreant l'autogovern basc durant trenta anys i negant la separació dels poders, menys compleixen la seva pròpia legalitat. La llei és només la seva pretext arbitrari.

No és el valor de la llei el que s'invoca contra Catalunya: és la llei del més fort. Hi ha una escenificació de la força que es transforma en judicialització de la política: Espanya ha llançat el seu arsenal judicial contra els que reclamen poder votar l'1 d'octubre. Els tribunals, que en major o menor mesura (com hem vist en la vergonyosa declaració de Rajoy a l'Audiència Nacional, protegit pel jutge des de l'estrada) estan sota control del govern central i, a més, disposen gairebé al seu antull del maneig de els temps i un indiscutible poder d'intervenció sobre els parlaments i els governs, com ja vam conèixer a Euskadi amb la inhabilitació d'Atutxa, Knörr i Bilbao, víctimes de l'assalt polític dels jutges a sou de l'Estat. Ara s'ha reeditat a Catalunya, augmentat i no corregit.

Desactiva És humiliar La humiliació consisteix en amenaçar els càrrecs institucionals i els llocs de treball dels funcionaris col·laboradors del referèndum, als qui s'acusaria de sedició, com en els millors temps de la purga franquista després del cop de 1936. De moment, ja han depurat Artur Mas, a les exconsejeras Irene Rigau ja Joana Ortega, a més del congressista Francesc Homs. Camí de la mateixa mort civil van l'exsenador d'ERC, Santiago Vidal; el director general de Comunicació de la Generalitat, Jaume Clotet; l'excoordinador del comitè executiu del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena; el secretari general de Presidència, Joaquim Nin, i el director general d'Atenció Ciutadana, Jordi Graells. Poden ser desenes, centenars, milers, els catalans ajusticiats per inhabilitació abans i després de l'1-O. Executats, en definitiva, perquè la inhabilitació per causes democràtiques aniquila als condemnats. Catalunya no necessita màrtirs per tenir raó, perquè seva és tota la llibertat. Se suposa que els represaliats assumiran amb honor seu sacrifici.

La Guàrdia Civil té un paper rellevant en aquest conflicte, encara sense sang i foc. Fa uns dies, sense cap excusa judicial, diversos agents verds van penetrar al Parlament i en dependències de la Generalitat per a requerir informació documental sobre els casos de presumpta corrupció de l'antiga CiU. Aquesta abrupta irrupció és d'una gravetat extrema i mostra fins a quin punt l'Estat estaria disposat a utilitzar qualsevol pretext per configurar una nova versió de Tejero, un altre 23-F, que enderroqués a terra als representants de la societat catalana.

Catalunya també té contra si la seva pròpia Cinquena Columna. La patronal ha fet causa amb l'Estat. També la divisió de les forces partidàries del dret a decidir afebleix la raó de l'1 d'octubre. La covardia ha provocat dimissions tàctiques. La majoria dels mitjans de comunicació infonen por al futur i denigren el procés. I molta gent es trenca, víctima de les seves vacil·lacions. Espanya és una màquina de disparar amenaces i ofenses contra funcionaris, empreses, pensionistes, treballadors, ciutadans. És una altra forma de terror. El bombardeig és insistent amb la desraó d'una legalitat que cal superar i vèncer. Espanya fa trampes i violenta la democràcia. No té cap legitimitat per picar a Catalunya.

La lliçó catalana és que l'estructura de l'Estat i l'entramat polític i jurídic que la sosté han caducat. Demostra que Espanya menteix bellacamente quan afirma que tot és possible en democràcia. I com Espanya no vol canviar, cal forçar la seva estreta i dubtosa legalitat. Amb la força de la política. La història està plena d'exemples de heroiques ruptures que van canviar i van millorar les nacions. Sigui el que sigui que hagi de passar, Catalunya ja ha guanyat aquesta guerra. Mai hi va haver més raó per a la sedició, gran virtut alliberadora.



dijous, 10 d’agost de 2017

En la propera legislatura els polítics han de prendre la decisió de reduir de forma considerable la quantia de les pensions. Serà Espanya capaç de crear tants llocs de treball en a penes 2 anys com per absorbir aquest creixement? . O bé el Govern decideix rebaixar les pensions i adequar la despesa a l'ingrés.






Les dades no menteixen. Mentre els cotitzants es troben en mínims i la devaluació salarial es tradueix en una recaptació menor, els pensions augmenten any rere any. La situació de dèficit (15.000 milions el 2014) podria agreujar-se en tot just uns anys deixant la 'guardiola' de les pensions sense fons, en aquest moment, els polítics han de prendre la decisió de reduir de forma considerable la quantia de les pensions o reduir el despesa pública per compensar el cost.

El futur de les pensions espanyoles és més que incert. Els polítics solen parlar de les pensions futures però la situació afecta les que es paguen ara, les rebudes en tot just un parell d'anys. En aquest moment, els polítics espanyols hauran de prendre la decisió de baixar-les. L'actual sistema es troba trencat, només salvat pel Fons de la Seguretat Social que es quedés sense fons en poc més de dos o tres anys al ritme actual. Hi ha prop de 2,5 milions de persones entre 59 i 63 anys Serà Espanya capaç de crear tants llocs de treball en a penes 4 anys com per absorbir aquest creixement? I no només per compensar-sinó per millorar la ràtio i acabar amb el dèficit.

La tempesta perfecta s'acosta abruptament. Els ingressos de les cotitzacions són insuficients per al pagament de les pensions. D'una banda, perquè el nombre de cotitzants ha caigut i el nombre de pensionistes creix cada any. Al juny de 2015 hi havia 9.293.058 pensions un 1,1% més que al juny de 2014 i fins a un 2,6% més que en el mateix mes de 2013. Al maig de 2015 aquesta xifra era d'un ràtio de 2,29 cotitzants per pensionista, un dels més baixos de la sèrie històrica.

D'altra banda, perquè la brutal devaluació salarial que s'ha produït a Espanya llasta els ingressos dels nous cotitzants que s'uneixen gràcies a la millora del mercat laboral. Un dels últims informes de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) explicava que el sou més freqüent a Espanya era de poc més de 15.000 euros bruts a l'any, així ha estat durant 2012, 2013 i 2014 tots ells anys de dèficit a la Seguretat Social . Això es tradueix en que no es recapti prou com va passar el 2014 i passarà el 2015.

Les dades no menteixen. El dèficit de la Seguretat Social ha tancat 2014 amb un desfasament de 15.000 milions. La gran basa del PP és que l'increment del nombre de cotitzants pugui compensar el desfasament, basa que la brutal devaluació salarial del país ha posat en escac. El 2014 es va incrementar el nombre de cotitzants, per primera vegada des de 2007, en 417.574 que es va traduir en 680 milions més de recaptació. El 2015 s'espera una creació propera als 600.000 llocs de treball (segons Fatima Báñez), és a dir, la recaptació tornarà a acabar molt lluny de compensar el dèficit.

Mariano Rajoy ja ha recomanat als joves que estalviïn perquè el futur de les seves pensions no està garantit. Encara que no ha estat el primer, ja que, el governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde, va ser el primer a obrir la caixa de tuenos. En una conferència a Pamplona Linde ha advertit que "amb aquest Govern i amb qualsevol govern, va portar de manera inevitable a un sistema de pensions en què la pensió mitjana serà cada vegada més baixa. Això és així, per raons demogràfiques, és inevitable ". Recentment, al congrés el governador va tornar a ratificar-se, altres veus com la de Juan Rosell, president de la CEOE, també s'han sumat. Tot i que el veritable problema és ara, en tot just un parell d'anys

Ingressos vs despeses

L'actual sistema de pensions té la forma de les grans estafes piramidals com ha denunciat en més d'una ocasió el director de l'Institut Juan de Mariana, Juan Ramón Rallo. Les pensions actuals es paguen gràcies a la recaptació dels nous cotitzants, no per la riquesa generada per cada pensionista al llarg de la seva vida laboral. La seva fallida, igual que el d'aquestes estafes, arriba quan els nous ingressos no poden cobrir tots els pagaments.

Les entrades de diners arriben per tres vies: En primer lloc, pel nombre de cotitzants que encara s'està recuperant segueix lluny de nombres que permetin fer front al nombre de pensionistes. En segon lloc, els anys cotitzats que ja s'han ampliat fins als 67. Finalment, l'import de les cotitzacions que es tracta d'una de les més altes de tota l'OCDE amb un 35%, de manera que és difícil que pugui incrementar-se . A més, que repercutiria negativament en la creació d'ocupació.

Les despeses per la seva banda continuen creixent inexorablement perquè el nombre de pensionistes creix any rere any. Fins i tot el ritme s'accelerés en els propers anys per la inversió de la piràmide demogràfica. També creix el nombre d'anys que es rep el pagament perquè l'esperança de vida ha augmentat i afortunadament ho seguirà fent. L'últim gran pilar de la despesa és la quantia de les pensions, la de jubilació des de juny de 2014 a juny de 2015 ha crescut un 2,1%, una mitjana de poc més de 1.000 euros.

El dèficit es menjarà la 'guardiola' de les pensions

En tot just tres anys el Govern de Mariano Rajoy s'ha vist obligat a treure més de 28.000 milions del Fons, prop de 38% del total. La Seguretat Social va tancar al 2014 amb un dèficit del 1,5% del PIB, és a dir, 15.000 milions d'euros. No és la primera vegada, en 2012 va ser un 0,7% i el 2013 un 1,1%.

En el Fons quedaven al desembre de 2014 prop de 41.000 milions, que l'actual ritme podrien servir de matalàs durant tres o quatre anys més. Tot i que el ritme de creixement de dèficit: 7.000 milions, 11.000 milions i posteriorment 15.000 podrien indicar que la despesa tant en 2015 com 2016 rondaria els 20.000 milions deixant la 'guardiola' sense recursos per 2017. A més, si seguim les despeses mes a mes, la despesa segueix augmentant des de màxims. Al juny va pujar un 2,9% respecte a juny de 2014 sumant la xifra rècord de 8.237.000 d'euros.

I Llavors què?

Es podrien donar dues solucions: O bé el Govern decideix rebaixar les pensions i adequar la despesa a l'ingrés. O s'han de recórrer a altres ingressos de l'Estat per sufragar la despesa. Les dues solucions tenen un nombre alt d'inconvenients i reticències.

La primera opció seria l'aposta política més arriscada. Els pensionistes sumarien prop de 10 milions de vots, convertint-se en la força més determinant del país. Pràcticament cap partit assumiria un cost polític tan alt, després de les actuacions que han fet PP i PSOE en el passat. A més, sense una recuperació forta tindria altres dos problemes: En primer lloc, una caiguda de les pensions significaria una forta pertorbació en el consum intern, vital per al creixement de qualsevol país. En segon lloc, moltes famílies sense feina subsisteixen gràcies als diners de les pensions, una rebaixa en elles s'aguditzaria la seva situació.

L'altra opció implicaria realitzar autèntics malabars per mantenir l'actual sistema d'Estat, assumir el cost creixent del pagament d'interessos per deute, al costat d'una desviació de l'1% o 2% del PIB en la despesa de pensions i complir amb el dèficit pactat amb Europa. El 2016 Espanya hauria d'haver aconseguit rebaixar el seu dèficit per als menys en 3 punts de PIB, és a dir, 30.000 milions. La cosa no acaba aquí, els compromisos per 2017 seria del 1,4% del PIB i per 2018 assolir el 0%.

Tampoc és solució esperar que des de Brussel·les arribi ajuda al respecte. Un dels grans debats entre Grècia i troica ha tingut com a fons comú al sistema de pensions hel·lè que és insostenible, igual que l'espanyol ara mateix. Les promeses de pagament no poden mantenir-se amb els diners de tercers.

Per tant, la solució d'utilitzar altres partides deixa molts dubtes. Equilibrar els pressupostos amb la forta pujada de la despesa en pensions, en tot just 12 anys s'ha doblat passant de 64.958.000 el 2002 a 127.484 el 2014. Una altra partida que també necessitarà majors dotacions en un futur serà el pagament d'interessos pel deute que des el 2009 (17.400) s'ha duplicat fins als 36.590 milions el 2014. més tenint en compte que Espanya té el volum més alt de deute públic de la seva història. Al que caldria sumar les diferents despeses de l'Estat de Benestar com educació, sanitat o inversions públiques que ara se situa en xifres anormalment baixes. Tot això faria molt difícil la situació econòmica del govern.


dimarts, 8 d’agost de 2017

ÉS AIXÒ turismofòbia: Si denúncies que hi ha cambrers cobrant 700 euros al mes per 12 hores de treball diàries, de les que només estan donat d'alta 04:00, és que odies el turisme; si denúncies que hi ha cambreres de pis que van empastilladas a treballar per poder netejar 20 habitacions diàries a 1,5 euros cadascuna, és que odies el turisme.






Si denúncies que els guiris borratxos s'allotgen en apartaments il·legals i et vomiten teu pati, és que odies el turisme; si denúncies que el teu lloguer ha passat de 500 euros al mes a 900, perquè al propietari li és més rendible llogar l'habitatge il·legalment per dies que per mesos de manera legal, és que odies el turisme. Si denúncies que els antics petits comerços i bars de tota la vida del teu barri ara són franquícies on paguen 700 euros al mes als cambrers amb contractes parcials que es converteixen en jornades de sol a sol, és que odies el turisme.

Si denúncies que vas estudiar Turisme i vas estar vivint en dos països diversos anys per perfeccionar el teu nivell d'idiomes i que ara l'hotel on treballes de recepcionista et paga 900 euros al mes, és que odies el turisme; si denúncies que estàs fart de no poder sortir de casa teva perquè els ramats de turistes en fila índia tenen bloquejat el portal de casa teva, és que odies el turisme.

Si denúncies que hi ha una bombolla turística que ha substituït la bombolla immobiliària, sostinguda en baixos sous i expulsió de la població local de la ciutat, és que odies el turisme; si denúncies que és immoral cobrar 100 euros per una habitació d'hotel, mentre se li paga 1,5 euros per netejar una habitació a una cambrera de pis o 700 euros al cambrer que et serveix l'esmorzar, és que odies el turisme. Si denúncies que els beneficis del turisme, sector que no ha conegut la crisi i que augmenta anualment els seus beneficis en més de dos dígits, s'han de repartir de manera equilibrada entre treballadors, empresaris i ciutats turístiques, és que odies el turisme.

Si denúncies que el patrimoni històric-artístic de les nostres ciutats no suporta la pressió turística actual i que és possible que en uns anys no puguem seguir vivint del turisme perquè ens ho haurem carregat per l'avarícia capitalista, és que odies el turisme.

Si denúncies que el turisme ha de ser un sector de futur i no només de present, que els turistes mereixen visitar llocs autèntics, amb vida real, i no parcs temàtics i que els habitants locals mereixen poder conjugar viure a la seva ciutat amb el turisme, és que odies el turisme. Si denúncies que un treballador del sector turístic no pot gaudir d'una setmana de vacances a l'any perquè el salari que rep no l'hi permet, és que odies el turisme.

És el mateix que passava quan es denunciava que la bombolla immobiliària impedia que les famílies normals poguessin accedir a un habitatge digne o que la construcció estava destruint el patrimoni ambiental i el litoral del nostre país. Els que ho odien tot, menys el seu desig d'acumular beneficis a costa d'explotar recursos naturals, històrics i humans, han trobat en la "turismofòbia" la seva paraula clau per no obrir un debat serè i seriós del qual no podran sortir ben parats i que podria posar fre a la seva ànsia desmesurada per l'acumulació de beneficis a costa de la salut de dones que van a treballar drogades per poder suportar els dolors que els produeixen moure carros de roba bruta i netejar 20 habitacions en quatre hores. Turismofòbia, el teu pare.

Era el segle XX i Venècia tenia 175 mil habitants. La vida era més relaxada per a tots ells. El turisme era benvingut i els missatges càlids per als visitants no cessaven.

El panorama ha canviat tant per als visitants com per als venecians que ara sumen tot just 50 mil. ¿La raó? 30 milions de turistes els visiten anualment. Es preveu que per al 2030, Venècia sigui habitat per turistes i no pels propis venecians.

La turismofòbia es presenta sense moderació a Europa i està provocant que els vilatans no només de Venècia, sinó de moltes parts del món, detestin als turistes que arriben a visitar-los.

Els turistes ja no són ben rebuts a les ciutats que visiten, no només pel seu comportament, sinó també per la seva presència massiva. La turismofòbia es presenta quan la població local i els visitants comparteixen recursos limitats i el mateix espai públic.

L'equilibri en algun moment es trenca i generalment succeeix del costat de l'habitant que té o que protestar pel turisme massiu o canviar-se de residència perquè la vida diària amb la presència de turistes resulta insuportable.
En un estudi publicat pel diari britànic The Independent, es va evidenciar que les ciutats que són menys amigables amb els turistes tenien un motiu: la pressió que el turisme exerceix sobre ells.

A Barcelona, ​​per exemple, el turisme es va incrementar pel baix cost dels vols i les rendes il·legals de cases habitació que s'han duplicat la capacitat d'allotjament de turistes a la ciutat.

Molts dels habitants locals prefereixen fer de casa una renda per als turistes que visiten la ciutat, a quedar-se a viure aquí amb la quantitat de visitants que es tenen durant un dia.

Lamenten, d'una banda, haver d'abandonar el seu lloc de residència i de l'altra, haver de fer-ho per un turisme que no és pròpiament rendible per a la ciutat, ja que mengen i beuen al carrer, arriben en vols barats i diverses persones són les que ocupen un departament.

Ciutats com Arlington (EU), Amsterdam (Països Baixos), Santorini (Grècia) i Barcelona, ​​són part de les ciutats més hostils amb el turisme al món, en aquest estudi de The Independent.

Tot això fa també al fet que l'impacte que té per a l'habitant haver de consumir serveis que estan més orientats al turista, ho fa insostenible per a molts d'ells.

A més, el comportament del turista també deixa molt a desitjar per als habitants locals, que han assegurat que en no ser un lloc en el que ells viuen, la negligència i el maltractament a edificis o monuments històrics, de vegades és irreversible.
Els turistes ara són rebuts amb missatges agressius encara que no només dels seus habitants sinó també de les pròpies autoritats.

"Ada Colau, l'alcaldessa de Barcelona, ​​no és fan dels turistes", va assenyalar The Independent després de donar-se a conèixer que Colau ha multat persones que a través de l'aplicació Airbnb, ofereixen allotjament sense llicència turística.

Els turistes no han estat considerats per emetre algun tipus de judici respecte a l'hostilitat amb què són rebuts en aquestes ciutats en què definitivament, no volen saber ja molt d'ells. *



dimarts, 1 d’agost de 2017

Els troll .Un control cibernètic és una persona que sí existeix però que obre múltiples perfils en correus electrònics i xarxes socials amb l'objectiu de contaminar els processos d'interacció entre les persones, creant soroll i interferències. La tendència és que els polítics Espanyols i els moviments socials les solen utilitzar cada vegada més en les seves campanyes.







Un control cibernètic és una persona que sí existeix però que obre múltiples perfils en correus electrònics i xarxes socials amb l'objectiu de contaminar els processos d'interacció entre les persones, creant soroll i interferència en la retroalimentació d'idees, es poden identificar en general per la seva caràcter anònim, utilitzen pseudònims, usant una retòrica visceral que tendeix a generar inquietud en els cibernautes.

El seu objectiu és aconseguir interrompre la comunicació fluida, i ho aconsegueixen quan les persones amb rostre (nom i cognom) abandonen les sales de xat, grups, fòrums, i fins i tot, deixen d'utilitzar les xarxes socials.

A Espanya, així com molts altres països, ha crescut en forma vertiginosa l'ús d'internet i xarxes socials, ara la quarta part de la nostra població navega a internet i més d'un milió dos-cents mil persones tenen facebook al país, per tant actualment aquestes són veritables plataformes comunicatives que els mercadólogos i comunicadors utilitzen per donar a conèixer els seus punts, productes o serveis.

La tendència és que els polítics i els moviments socials les solen utilitzar cada vegada més en les seves campanyes o per donar a conèixer plataformes i propostes. Les xarxes socials actualment són els mitjans alternatius per excel·lència.

Però. l'ampli món que ens ofereix internet no ens garanteix la qualitat de la informació, implicant coses positives així com negatives, referint-nos específicament als "control" que sempre han existit però ara en aquestes noves plataformes se senten en els seus amples, almenys fins on nosaltres l'hi permetem.

Recordo quan era dirigent estudiantil a la UES a mediadios la decada dels 90, tot i no havien xarxes socials però sempre van existir aquests personatges sediciosos que els aparells d'intel·ligència de l'Estat ens muntaven, no en les xarxes socials, si no, en la vida universitària, en aquesta època eren coneguts com "orelles", uns tenien la missió específica de generar contradicció en les assemblees generals i sense importar els nostres arguments ells sempre visceralment intentaven desacreditar qualsevol argument. Es feien passar per estudiants però en realitat eren assalariats del govern d'aquella època, es reconeixien per ser els més revolucionaris i els més cridaners, eren agitadors de temps complet.

Ara en l'actualitat veig els controls cibernètics i en la mesura que creix el nombre de cibernautes les necessitats per expresarsede de la societat civil sembla que són cada vegada més urgents, proliferen d'aquesta manera grups de discussió ciutadana on el públic en general participa en canals multidireccionals, la qual cosa és bo i positiu.

El dolent és que entre aquests processos comunicatius oberts sorgeixen com fongs, com plagues, els agitadors del ciberespai de totes les tendències. Així com sempre van existir els activistes negatius que practiquen la contra propaganda, d'aquesta mateixa manera es colen fins a la nostra intimitat aquests controls amb una diversitat de memes ofensius en escollir.

Com tots sabem hi ha agències de controls que cobren a "personalitats" i polítics per atacar a les seves competències o rivals, que no són pocs.

Per això és important que els sapiguem identificar per evitar que ens facin mal, d'aquesta manera faig una classificació en forma pràctica, a partir del que he observat en el qual fer del màrqueting polític.

1- Hi ha els d'estar per casa: Són persones de la vida real amb un perfil psicològic seriosos problemes d'acceptació i adaptació social (fins i tot en aquesta categoria als que fan servir el seu nom real), comporten ressentiments socials i frustracions.

Estudis seriosos d'aquest fenomen els caracteritza com: psicòpates, maquiavèl·lics, narcisistes i sadistas, que canalitzen les seves frustracions a la xarxa, i el caràcter anònim per a gairebé tots els genera el brou perfecte per utilitzar la mascarada de ser un control.

2- Els de la terra mitjana: Podem veure en aquesta pràctica a comunicadors pseudo-professionals que per "a" o "b" motiu acaben com a assessors d'empreses o de polítics, i com a part de les seves funcions és fer soroll a les xarxes socials , aquests solen tenir una mica més de pudor; però també estan en aquesta classificació les persones que creuen en certa moral "ideològica" i que tenen una missió "messiànica"; sent part de la seva croada, ser un control, o controla ja que he vist dones molt apassionades sobre això.

3- Però hi ha els professionals: Són els més perillosos, ells viuen d'això (tenen un salari com qualsevol), de ser controls i solen caminar en el camp de l'il·lícit juntament amb els "Jakers", molts fins i tot formen la seva organització i treballen al millor postor, manegen bé les noves tecnologies, disseny gràfic i operen en grup, són efectius i el seu abast comunicatiu és ampli.

Malauradament en el nostre medi part del "èxit" d'una figura política és l'ús de la contrapropaganda i els controls cibernètics estan sempre disposats a complir el seu rol. Contracta controls la diputada, l'alcalde, l'expresident, la regidora, l'activista, l'ONG, entre d'altres.

Ara faig la pregunta del milió ... què podem fer els ciutadans al respecte ?; bo ... la primera recomanació és no prestar els nostres espais als anònims ni pseudònims i tampoc a grupets rars emmascarats, tot i que ens sedueixi l'afinitat política i el morbo.

La discussió política no és dolenta, és més, és necessària per a la democràcia, però en aquests processos sempre sorgeixen els que insulten i amb pedanteria tracten d'imposar raonaments absoluts. Es distingeixen per tenir mala ortografia i fan servir paraules inadequades, no construeixen bé les seves oracions i són anònims (la majoria), o usen noms falsos i fotos irreals.

En el nostre medi es distingeixen de forma ràpida per usar en els seus post o titulars paraules com: frentudos o arenazis.

Una altra acció concreta ciutadana que podem fer és condicionar la nostra atenció a les propostes no als assenyalaments obtusos propis de la contrapropaganda política. Les persones que administren o moderen grups de xarxes socials i fòrums han d'estar atents a bloquejar aquests perfils, i les persones que vam participar en les discussions també hem d'aplicar la mateixa mesura, bloquejar a aquests usuaris malintencionats.

Si els polítics no ens volen donar l'exemple de ser bons ciutadans doncs eduquémoslos, "NO SEGUIM LES OFENSES I SIMPATICEMOS AMB LES PROPOSTES".

El que sembla ser inevitable és que en els processos polítics propers tindrem una avançada de controls contaminant i asfixiant nostre ciberespai, però igual que qualsevol mitologia aquests viuran i tindran una raó de ser sempre que creem en ells i els prestem atenció.


dimarts, 25 de juliol de 2017

MARCA ESPANYA. El divideix i venceràs que utilitza el Govern per evitar la unanimitat en les protestes. Tenint en compte que acaba de caure la població a Espanya i que la crisi serveix per justificar-ho tot, el Govern pretén reduir l'import de les pensions gairebé a la meitat.





Atents, pensionistes d'avui i del futur. Si us jubileu avui, després de 40 anys cotitzant per un sou de 2.000 euros al mes, percibiríais aquests 2.000 euros per 14 pagues l'any. Amb el model que el Govern planteja a hores d'ara, la teva pensió passaria de 2.000 a 1.100 euros al mes, segons el càlcul que l'exministre de treball Valeriano Gómez ha realitzat després d'examinar l'Informe sobre el Factor de Sostenibilitat, que l'Executiu ha lliurat a la comissió d'experts nomenada per Fátima Báñez (Veure document Comparació prestació definida i contribució definida). L'edat de jubilació deixa de ser tabú, i es prolongarà per sobre dels 67 anys. A més, l'actualització de les pensions en base a l'IPC passarà a ser història.

És a dir, que aprofitant l'excusa del factor de sostenibilitat -revisió de les pensions cada cinc anys sobre la base de l'esperança de vida-el que volen és crear un nou sistema, calcat de l'alemany i al dictat de Brussel·les. Avui és possible saber quant contribueix i quant et correspon de pensió a jubilar-te. Amb el nou pla amb el qual ens amenacen, és impossible conèixer el que cobraràs. "I cal tenir en compte que, si la proposta es manté tal com està, afecta no només a les noves pensions sinó a l'actualització de les existents ara mateix", segons adverteix un dels 12 savis que integren la comissió. (Veure proposta sobre el factor de sostenibilitat del Govern per a la comissió de savis).

L'oposició sospita que aquesta radical reforma que ens estan cuinant és una de les raons per les quals la Comissió Europea s'ha mostrat comprensiva en ampliar en dos anys el termini de l'objectiu de dèficit. Ens queda per descobrir quina sorpresa ens espera amb la reforma laboral.

L'any 2011, el Govern de Zapatero va introduir un mecanisme d'ajust automàtic de les pensions en funció de l'esperança de vida, que s'anomena factor de sostenibilitat. Això significava que a partir de l'any 2027 es revisaria cada cinc anys l'esperança de vida als 67 anys. En aquest moment, la mitjana d'esperança de vida de les dones després de la jubilació és de 22 anys, i la dels homes, de 18 anys. Aquest factor es fa servir, amb diferents criteris, en altres països europeus com Grècia, França, Itàlia, Països Baixos, Dinamarca, Portugal ... El Govern espanyol, s'ha decantat per l'alemany, només que a Alemanya l'aplicar-lo i comprovar que els seus pensions queien un 20%, el Govern va optar per incloure un factor de correcció que capitalitzava lleugerament la pensió i esmorteïa l'impacte, segons explica un dels experts de la Comissió. Aquí, si no es corregeix, cauran al voltant del 45%.

Es lligaran també les pensions a l'evolució demogràfica i a la situació econòmica. Tenint en compte que acaba de caure la població a Espanya i que la crisi serveix per justificar-ho tot, la reforma estarà a punt en mesos. No hi ha més que llegir els arguments que es recullen en l'informe. Tot i que el factor de sostenibilitat es començaria a aplicar a partir de 2027, en la llei d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat de fa un any hi ha un article que permet la seva posada en marxa immediata: "El Govern, en cas de projectar un dèficit en el llarg termini del sistema de pensions, revisarà el sistema aplicant de forma automàtica el factor de sostenibilitat en els termes i condicions previstos en la Llei 27/2011, d'1 d'agost, sobre actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social ".

"En realitat, encara que el Govern diu que vol mantenir el sistema, el que fa és crear un sistema de capitalització pur i dur davant l'actual, basat en la redistribució. Les pensions més baixes, reben una mica més del que els correspondria mentre que les altes reben una mica menys ", segons el citat expert, que considera que la coincidència del document per realitzat per la patronal de les assegurances, UNESPA (Veure informe), les conclusions coincideixen amb l'elaborat pel ministeri de Treball, no és casual. "La baixada de les pensions públiques obre un buit perquè tots ens dirigim a subscriure fons de pensions privats. L'experiència dels darrers anys mostra l'escassa o nul·la rendibilitat d'aquests fons de pensions. Però a més, el Govern difícilment es va a resistir a la temptació de reduir el dèficit via rebaixa de les pensions ".

El divideix i venceràs que utilitza el Govern per evitar la unanimitat en les protestes, es percep en un altre dels punts del document al lliscar que els pensionistes viuen millor que els assalariats: "El denominat factor de sostenibilitat haurà de tractar de solucionar comportaments perversos que el propi sistema de Seguretat Social espanyol origina i que no s'han de perpetuar en el temps. en aquest sentit, és particularment significatiu els increments experimentats per les pensions en l'última dècada, on la pensió mitjana del sistema ha crescut més que els salaris i més que la variació de preus ". 



diumenge, 23 de juliol de 2017

Amb uns informes desfavorables de jutges i fiscals l'Executiu del Partit Popular va aprovar 47 indults el 2017. El Govern incompleix la Llei en no informar el Congrés sobre els indults i el Govern inclou a sis condemnats per prevaricació en els seus 20 indults concedits en 2017.







El Govern de Mariano Rajoy ha concedit 873 indults des de 2011 dels que el 54% comptava amb un informe contrari de la Fiscalia, de la sala del tribunal o d'ambdues instàncies judicials. És el període amb Alberto Ruiz Gallardón com a ministre de Justícia en el que més commutacions de pena s'apliquen i quan hi ha un major desfasament entre les concessions i els informes contraris al perdó per part de jutges i fiscals.

Entre els indults aprovats el 46% (406 commutacions de pena) no compta amb un informe desfavorable, mentre que el 40% (351) dels indults que va concedir el Govern té un informe contrari de la Fiscalia, un 9% (79) té el dictamen contrari de l'òrgan jurisdiccional sentenciador, i un 5% d'ambdues instàncies judicials. L'Executiu de Mariano Rajoy ha concedit 47 indults tot i que fiscals i jutges coincidien que no es tendia d'aprovar aquesta mesura de gràcia a aquests condemnats.

La majoria dels indults concedits pel Govern de Rajoy han comptat amb algun informe en contra.

Les dades s'han fet públiques després de la compareixença de la subsecretària de Justícia, Áurea Roldán, dijous passat al Congrés. El Govern portava sense informar sobre la concessió i denegació d'indults al Congrés des de 2015. Aquesta deixadesa suposava l'incompliment de la Llei d'indults que obliga a un representant del ministeri de Justícia a traslladar-se cada sis mesos a la cambra baixa per explicar les raons per a concedir o denegar el perdó als convictes i lliurar un informe sobre aquest assumpte.

Roldán va assegurar que el Govern havia estat "extremadament cautelós" en la utilització d'aquesta mesura de gràcia amb una "adhesió elevadíssima" als criteris continguts en els informes tècnics del tribunal sentenciador i del ministeri fiscal "que van expressar el seu parer favorable en el 95% dels indults concedits ".

El ministeri assegura en el seu informe que "la transcendència dels informes oficials del tribunal sentenciador i del fiscal resulta doncs evident". No obstant això, el departament que dirigeix ​​Rafael Catalá fa un parany a l'hora de comptabilitzar els perdons. En l'informe es dóna per favorable un indult que compti amb el vistiplau d'una dels dos organisme judicials encara que un l'altre s'hagi mostrat contrari a la concessió de la mesura de gràcia.

És a dir, per a Justícia en l'any 2015 un 99% dels indults van tenir el vistiplau de les instàncies judicials malgrat que el fiscal o el tribunal havien realitzat un informe negatiu sobre el 30% dels perdons permesos pel Govern.

La subsecretària de Justícia ha insistit "el caràcter excepcional" a l'hora de la concessió d'indults. "Es tracta d'una acte polític, que suposa una interferència en un altre poder de l'Estat, la ingerència pretén que sigui el més estricta i rigorosa possible, d'acord amb la realitat social del moment, que és canviant", va ressaltar el càrrec del ministeri de Justícia.

El nivell d'aprovació de la Fiscalia i els tribunals ha anat en consonància amb el nombre d'indults que concedia l'Executiu. Amb l'assumpció de Rafael Catalá de la cartera de Justícia en 2014 es desploma l'aprovació d'aquesta mesura de gràcia per part del Govern i el pes dels informes negatius de les institucions judicials.

És significatiu que durant 2012 i 2013, quan el ministeri de Justícia estava sota la direcció d'Alberto Ruiz Gallardón els informes negatius dels fiscals i jutges al perdó de les penes sobrepassen als indults sense cap opinió desfavorable. Així, el 2012 el 60% de les commutacions de pena va comptar amb la posició contrària d'organismes judicials mentre que el 2013 el 59% de les mesures de gràcia es va concedir a pesar del criteri negatiu de jutges o fiscals.

Un dels indults que més alarma social va provocar va ser el del conductor 'kamikaze' que va ser condemnat a 13 anys de presó per causar la mort d'un jove de 25 anys després de conduir durant cinc quilòmetres en direcció contrària per l'AP-7. La polèmica va saltar quan polèmica es va conèixer que el fill del ministre Ruiz Gallardón treballava al despatx d'advocats d'Uría i Menéndez que va tramitar la petició de la mesura de gràcia i l'advocat del condemnat era Esteban Astarloa, germà del diputat del PP Ignacio Astarloa. L'indult tenia els informes en contra del tribunal i la Fiscalia. El Tribunal Suprem va anul·lar la mesura de gràcia per al kamikaze.

També va ser molt polèmic l'indult concedit, amb l'opinió contrària del tribunal i el fiscal, al llavors president de la UD Las Palmas, l'empresari Miguel Ángel Ramírez, sentenciat a tres anys de presó per delicte urbanístic. Ramírez apareixia en la comptabilitat oficial del PP com a donant de 50.000 euros i mantenia una relació de gran amistat amb el que va ser ministre d'Indústria en aquest temps, José Manuel Soria. El Tribunal Suprem també va anul·lar aquest perdó.

La polèmica de la concessió d'indults va perseguir Ruiz Gallardón durant la seva etapa al Minsiterio. Ja amb Catalá al capdavant de Justícia, el Govern va optar per aturar la creixent indignació social amb la caiguda en picat de l'aprovació de la mesura de gràcia. Tant en 2014 com en 2015, el nombre de perdons amb informes negatius estan en el 39% i el 31%, respectivament.

2016 és l'any del Govern en funcions en què es concedeixen 27 indults i cinc tenen opinions desfavorables de fiscalia i tribunals, només un 12%. Ha estat el primer semestre del 2017 quan Catalá ha vist com els informes negatius de tribunals i fiscalia representen el 40% de les 20 commutacions de pena concedides. El fiscal es va oposar a la concessió d'indult dels sis funcionaris l'Ajuntament de Trencada (Cadis), amb una alcaldessa del PP, condemnats per prevaricació als quals se'ls va rebaixar la pena de quatre anys i mig de presó a dos. El ministeri de Justícia no inclou aquest delicte com corrupció perquè "no hi va haver enriquiment" dels funcionaris, segons la subsecretària de Justícia.

La reforma de la Llei d'Indults es troba ara travada en la Comissió de Justícia després de la inclusió d'una proposició de Llei del PSOE fa sis mesos amb la idea de prohibir la commutació de penes a condemnats per delictes de corrupció i violència de gènere. Els grups parlamentaris ha presentat esmenes perquè es denegui també el perdó a condemnes per terrorisme, pederàstia o tracta de persones, el que està retardant la seva aprovació.


dilluns, 17 de juliol de 2017

AIXÒ SI QUE ÉS UN COP D'ESTAT, NO EL POSAR URNES PER PODER DECIDIR. El proper 18 de juliol es compleixen 81 anys des del sagnant cop d'Estat contra la República espanyola. Els militars feixistes, tot i haver jurat lleialtat al nou règim sorgit del 14 d'abril, no van complir dit jurament i es van aixecar en armes, NO AMB URNES contra el Govern democràticament elegit.






En lloc de defensar el poble com era la seva obligació, es van encarregar d'assassinar-impunement. Aquest poble que havia donat suport majoritàriament la República. Va ser un cop premeditat, amb vilesa i maldat. En el qual des d'un principi els feixistes i els seus sequaços tenien clar que per acabar amb el sistema legal que s'havien donat els espanyols, haurien de servir tots els mitjans al seu abast, inclòs l'extermini sistemàtic de tots els opositors al feixisme com bé queda documentat en la missiva que comandament Mola a tots els participants en el mateix.

Però el cop no només va ser possible per la participació de part de l'exèrcit, sinó que va rebre el suport incondicional i entusiasta dels mateixos que durant segles havien plomat al poble espanyol, és a dir la gran burgesia, l'Església catòlica, els terratinents i els grans magnats de les finances.

Però no s'ha d'oblidar que un cop iniciat el conflicte, els feixistes van comptar amb la "neutralitat" de les "democràcies" europees que mirant cap a un altre costat van deixar fer a l'Alemanya nazi, ia la Itàlia feixista, que van aportar substanciosos recursos econòmics i militars al bàndol revoltat, saltant-se la neutralitat que havien signat en el "Pacte de no intervenció" sota l'auspici de la Societat de Nacions. Només el generós esforç per part de l'URSS, Mèxic, les Brigades Internacionals i als nombrosos intel·lectuals que es van mostrar partidaris de la República espanyola, va alleujar en part les mancances de la II República espanyola.

Després de 81 anys els lluitadors assassinats pels franquistes i pels seus sequaços per defensar la República i la llibertat segueixen en les cunetes, les confiscacions econòmiques no han estat revertides i el més humiliant de tot això és que fins a la data no s'ha fet res per revertir aquest absurd sota els diferents govern d'una monarquia corrupta i hereva del genocida Franco. Excepte alguna mesura timorata o amb promulgació de lleis insuficients, com la de la Memòria Històrica aprovada sota el govern de Zapatero. Ha de ser ja una obligació, per part de les institucions de l'Estat, retre homenatge a les víctimes del terrorisme franquista i del terrorisme d'estat executat a la monarquia.

És hora d'actuar amb urgència, ja que no hi pot haver canvi possible dins d'un règim que persegueix els treballadors amb lleis injustes per no exercir el dret a vaga, o en el qual es conculca el dret de llibertat d'expressió com en el cas de els titellaires, Alfon, o el més recent dels joves d'Alsasua. Mentre els "Compy ioguis", els "froilanes", els "urdargarines" i les amants del rei emèrit, són recolzats per les lleis que diuen són iguals per a tothom, però que s'usen en el seu exclusiu benefici, quan no reben quantiosos recursos del estat, que són sostrets de l'educació, sanitat o de les beques perquè els nostres joves es formin. No ens val la nova regeneració que tan complaents han acceptat la vella i la nova esquerra a la figura de Felip, no ens val ni ell, ni Joan Carles, ja que mentre no ens dotem d'un règim popular, democràtic i republicà no serà possible abastar els canvis que la societat espanyola necessita amb urgència. És hora de dir-ho clar i alt, sense ruptura, sense República, no hi haurà canvi possible. És l'hora de la República, per molt que els vells i els nous líders de l'esquerra diguin que no és el moment. No és hora de mirar els rèdits electorals. És l'hora de mirar pel poble, pels treballadors, per la gent humil, pels aturats ... per tanta gent que necessita una resposta urgent a les seves justes demandes. Les quals no es resoldran en un règim hereu del feixisme que va venir a perpetuar a les mateixes classes i als mateixos polítics en el poder per exercir de tap a les justes demandes del poble treballador. Per tot això diem, VISCA LA REPÚBLICA CATALANA !!! '' ABAIX els unionistes !!!



dimecres, 12 de juliol de 2017

L'Equip A del Partit Popular, comandat per Català, Cospedal, Soraya Sáenz i Zoido, està preparant el segrest d'urnes electorals, detencions d'independentistes, multes milionàries als que portin adhesius amb l'estelada i si es posen "Farruco", aplicaran la anul·lació de l'Autonomia Catalana i arribat el cas prendrien militarment Catalunya.






Si Rajoy no fa servir la força policial i / o militar, el proper 1 d'octubre es celebrarà el plebiscit per la independència de Catalunya, perquè la consulta popular té el suport del 70% dels catalans.

L'última ocurrència del Govern més corrupte d'Europa, és amenaçar els electors catalans, amb sancions, empresonaments i la presa militar i policial de les institucions catalanes.

La invasió de Catalunya ideada per Rajoy i la ministra de Defensa Cospedal, per evitar el plebiscit, implicaria a forces d'assalt per Terra, Mar i Aire.

El proper 1 d'octubre, se celebrarà el referèndum per a la Independència de Catalunya
La notícia ha sorprès una mica al Govern de Rajoy, que caminava embolicat tapant la corrupció generalitzada de la seva organització criminal i confeccionant el sostre de despesa pressupostària, per retallar més les prestacions als bruts vagues vermells que no treballen i limitant els recursos públics per a la seguretat Social, Educació, pensions i ajuts socials per als que ja han perdut tot.

Si a la consulta guanya el SI, la proclamació de la independència catalana serà una realitat, en un termini màxim de 48 hores.

Si guanya el NO ', se celebraran noves eleccions autonòmiques de manera immediata.

La reacció del govern més corrupte d'Espanya, ha estat l'esperada pels seus votants.

El Govern en ple, s'ha llançat a la gresca contra la consulta democràtica sobre la independència, plantejada pel Govern català.

Alguns peperos, els més mansos, han proposat multar tots els ajuntaments catalans que permetin la celebració del referèndum ordedenado per la Generalitat.

La mesura inclou a més de multes, la retirada d'urnes i paperetes per la força, amb les preceptives detencions i osties a mansalva per tot arreu. El Govern i Ciutadans, volen que a més s'aprovi un Decret Llei per eliminar l'Autonomia Catalana.

Els més ensalvatgits, com la ministra Cospedal, no es conformen amb omplir les presons de presos polítics, volen més, per això estan sospesant a fons, la invasió militar de Catalunya, per al supòsit que guanyi el Si.

La invasió Cospedaliana implicaria a forces d'assalt per Terra, Mar i Aire
Aquesta setmana, Cospedal la ministra de Defensa que cobra cinc sous, ha arengat a l'Exèrcit i a l'Armada com a garants de la unitat d'Espanya.

Sembla que els assessors d'imatge de Maria Dolors han recorregut al bagul dels records de la dictadura franquista, per rescatar els discursos i arguments, que el nan cabró del Ferrol feia servir anys enrere.

"L'Exèrcit està per mantenir a Espanya Unida" ha dit a les tropes, que han hagut de suportar el seu discurs en posició de ferms.

"Per terra, mar i aire, les Forces Armades i la Guàrdia Civil es troben on calgui protegir els valors de la democràcia i de la Constitució, però també la integritat i sobirania".

Cospedal, ha recordat als mariners de l'Armada, "el valor de la unitat d'Espanya, ens fa més forts i més grans".

Les paraules de la ministra de Defensa, han escandalitzat molts demòcrates i han estat enteses com una amenaça encoberta, per recordar als catalans i barcelonins en particular, la facilitat que tindria l'Armada de tornar a bombardejar des de la costa, la seva ciutat.

A més Soraya Sáenz, la vicepresidenta del govern triada pel PP, per dialogar amb el Govern, no ha aportat cap solució i ha tirat més llenya al foc, comentant amb la seva cara d'odi habitual "Si als catalans els ha prou 48 hores per declarar la independència, a l'Estat en té prou amb 24 hores per recórrer la Llei d'independència i paralitzar la llei de referèndum ".

Rafael Catalá, el ministre recusat pel parlament, desautoritzat políticament que no vol dimitir perquè no li va això del joc democràtic, ha dit que "la Llei del Referèndum Català és manifestament antidemocràtica".

El Referèndum d'Autonomia, està emparat per l'ONU i el Tribunal de la Haia, tot i que el PP no ho entengui
El Referèndum d'Independència de Catalunya, està emparat per article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides i l'article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de la mateixa ONU.

I Tot i que a Rajoy i els seus detractors els foti, la Constitució de 1978 determina que els tractats internacionals ratificats per Espanya, formen part del seu ordenament intern.

El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, afirma que "durant la segona meitat del segle XX, hi ha hagut casos de nous estats, que han pogut formar-se, perquè han exercit el dret a l'autodeterminació" "... la gestió democràtica de qualsevol discrepància política ha de produir-se amb ple respecte als drets humans i les llibertats individuals ".

Privar de llibertat o amenaçar amb fer-ho, a qui discrepa políticament, no està permès pels Drets Humans, ni per la Unió Europea, encara que als juristes del Partit Popular se'ls oblidi amb massa freqüència.

Quins interessos s'amaguen després de la Unitat de la Pàtria defensada pel PP?

L'últim informe del BBVA indica que l'economia catalana creix més i millor que la de la resta de comunitats, gràcies al seu potent sector exterior i de la indústria.

Mariano Rajoy no va a permetre la independència de Catalunya, perquè suposaria un enorme pèrdua econòmica per a les partides pressupostàries destinades a les màfies de l'IBEX-35.

La caiguda de la recaptació, després d'una futurible independència Catalana, unida a la falta d'interès del Govern, en pujar els impostos als que més tenen, farien insostenible l'estat de corrupció i els presidents i consellers del IBEX-35 mai l'hi perdonarien a Rajoy .

Si la humanitat hagués estat tan "tancada de mollera" i tan carca com són els nostres deshonrrosos governants, en l'actualitat ens diríem Hispània i seríem una província paleta de l'Imperi Romà.

Negar-se a entendre que la independència de Catalunya és inevitable, si així ho desitgen els seus ciutadans i gastar més recursos de l'Estat, en posar traves per allargar, accentuar i radicalitzar el problema, que a sobre ha creat el propi Partit Popular, és un altre sense sentit més , del pitjor govern que ens ha tocat patir als espanyols.




dimarts, 11 de juliol de 2017

El ministre d'Interior Juan Ignacio Zoido, aquell que assigna habitatges de la Guàrdia Civil per als seus "col·legues" que no són guàrdies civils i es gasta el pressupost d'Interior en condecorar estàtues religioses i confraries catòliques, torna a posar de manifest, que té menys empatia i intel·ligència que un mandril de cul vermell i la mateixa malaleche o més, que el feixista homòfob xenòfob Donald Trump.






L'última del nostre Ministre, ha estat donar la culpa de la immigració, a les ONG que salven refugiats al mar.

L'última ocurrència de Zoido, ha estat convèncer la resta de Ministres d'Interior de la UE, que la culpa de l'arribada de refugiats a les costes d'Europa, la tenen les ONG que els rescaten i donen de menjar.

És probable que Zoido preferís que els voluntaris de les ONG, disparessin contra els refugiats pots de fum i pilotes de goma, en lloc de salvar-los d'una mort segura, que és la seva tasca actual, però el senyor ministre haurà d'entendre, d'una vegada per totes, que les ONG no es van crear per a aquesta tasca.

Mariano Rajoy ha de comprendre, de triar fulanos amb la mena moral Zoido, per governar als espanyols, no ha aportat res de bo, perquè "..de ON NO HI HA, NO ES POT TREURE".

La Mediterrània és la frontera més perillosa del món.
Més de 30.000 persones, han mort en els últims anys intentant arribar a Europa per aquesta via. Les ONG denuncien que aquestes xifres, estan per sota de la realitat, perquè només es comptabilitzen els cossos que es troben.

Des del mes de maig de 2017, han mort ofegades, més de 2000 persones que intentaven creuar el mediterrani.

I la xifra de morts podria ser més escandalosa, de no ser per l'actuació de les "malvades" ONG, que en el que va d'any, ja han rescatat a la zona a 11.549 persones, la majoria d'elles dones i menors.

Les ONG, havien sol·licitat que la UE inviertiera en operacions de salvament i rescat per evitar més morts, però l'Eurogrup no ha fet cap cas a la sol·licitud, i a sobre, ha decidit perseguir encara més, als que s'atreveixin a salvar persones en la mar.

La persecució a la qual aquestes organitzacions de salvament són sotmeses, es fonamenta en l'anomenada 'Directiva de Facilitació'.

En el seu article 1.1, la Directiva de Facilitació, preveu sancions per a qualsevol que "ajudi a una persona que no sigui nacional d'un Estat membre a entrar en el territori d'un Estat membre o a transitar a través d'aquest".

La mesura europea, és similar a l'aplicada pel règim nazi, a l'Alemanya de 1939, contra les persones que ajudaven a humans de religió jueva. El pitjor és que ara, han tret una altra directiva per castigar més a les ONG, el "Codi Ètic".

La Unió EROPEA, es fa més feixista, dia a dia. A la UE li porta al pairo la Declaració de Drets Humans.
El passat mes de maig, a Tallin, el govern Italià va sol·licitar a la resta d'estats de la UE, que obrissin els seus ports als refugiats, per així alleujar la pressió migratòria a Itàlia o que, almenys, comencessin a admetre en els seus països, la quota de refugiats que va marcar la UE

La resposta a la petició d'ajuda del govern italià, ha estat desatesa per la resta d'estats de la UE, entre els quals hi ha Espanya, tots s'han negat en rodó a cooperar i complir les seves quotes migratoris.

Després de la negativa, la UE ha presentat un nou "codi ètic", per obligar al fet que les ONG deixin de rescatar d'una vegada per totes, als refugiats que vénen en pasteres, el nou codi incrementarà les multes i sancions.

La U.E obligarà a les ONG que rescaten immigrants en el mediterrani, al fet que col·laborin amb els guardacostes libis, lliurant als refugiats que fugen de Líbia, sota l'amenaça de sancions quantioses.

Després de la reunió, el ministre d'Interior Zoido, ha acusat les ONG, d'afavorir la immigració il·legal.
La Coordinadora d'ONG per al Desenvolupament (CONGDE), ha acusat el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, d ' "atemptar" contra "els que protegeixen la vida" i contra les milers de persones que la perden cada any a la Mediterrània.

El ministre d'Interior Zoido, està indignat amb les ONG que rescaten immigrants i la seva intervenció en el consell de ministres d'interior europeus, ha deixat sense paraules a tots els assistents "Cal conscienciar les ONG que s'està per ajudar i no es està per afavorir o potenciar la immigració irregular, quan aquesta immigració irregular està donant lloc a que corri perill el Mar Mediterrani, com està succeint amb massa freqüència ", ha assegurat Zoilo.

Els ministres de l'eurogrup van pensar que les paraules de Zoido eren un error de la seva traductora, perquè Zoido no sap anglès i que el ministre espanyol es podia estar referíendo a la plaga de meduses que està assotant les platges del litoral mediterrani espanyol.

Després de l'al·legat supremacista, Zoido va explicar als ministres europeus, que Espanya seguirà sense complir amb la quota de refugiats que l'han ordenat les autoritats europees, perquè preveu que algun dia, la Unió Europea acabarà rebaixant "ostensiblement" la xifra de refugiats que ha de acollir nostre país.

El ministre espanyol ha vaticinat que la xifra de refugiats que Espanya haurà d'acollir abans del proper mes de setembre, serà menor de 7.500 i no els més de 17.000 als quals es va comprometre el govern d'Espanya.

També, ha insistit actuar sobre el problema, en els països d'origen i en els de trànsit d'immigrants, per així evitar la "pressió migratòria" en els països més rics de la Mediterrània. "Espanya té el ferm convenciment que quan una persona recorre més de 4.000 o 5.000 quilòmetres superant dificultats, quan ja arriba al mar Mediterrani és molt difícil que se li pugui convèncer que retorni novament de manera voluntària al seu país d'origen", va comentar .

Sembla que Zoido i La Unió Europea mai va a comprendre que com més països àrabs es arrasin militarment, més s'incrementarà el nombre de refugiats que vindran fugint dels bombardejos.

Al final, els ministres d'interior europeus, s'han animat amb les propostes de Zoido i han decidit crear el "Codi Ètic de Conducta" per multar i immobilitzar a les embarcacions de les ONG, que no lliurin als refugiats rescatats als seus perseguidors, els guardacostes libis.

La Coordinadora d'ONG per al Desenvolupament (CONGDE), ha denunciat: "Els països europeus i Espanya, construeixen murs i tanques, col·loquen concertines, expulsen il·legalment a les persones, porten a terme expulsions en calent i legislen criminalitzant els que haurien de protegir, perquè són víctimes ".

Mariano Rajoy no ha comentat res sobre aquest escàndol, que atempta contra la vida d'innocents i els Drets Humans, protagonitzat per Zoido, pel fet que el Govern en ple, camina "embolicat" amb el dels sobres de diners públics, tapant la seva pròpia corrupció i no li queda temps per a altres temes.


diumenge, 9 de juliol de 2017

Mentre Catalunya va cap a la independència, el govern i la caverna mediàtica junti a Les clavegueres d'Interior. "Les llibertats democràtiques estan sent atacades des de tots els llocs i en aquest país que, malauradament, té poca cultura democràtica; les retallades que ens deixem fer de les llibertats continuaran si ningú és conscient del nivell al qual estan arribant ".








Baltasar Garzón, que sap d'això com quan li va tocar a ell aplicar la Llei Antiterrorista i tancar diaris i desatendre denúncies per tortures, per cert, encara que va reconèixer que ... "Potser ens vam sobrepassar en l'aplicació de Llei Antiterrorista", com ara s'està fent en el Cas Alsasua, per cert.

Però ¿Qui són els veritables antisistema?

CAS TRIAS

A l'exalcalde de Barcelona Xavier Trias, membre del CDC, avui al PDeCAT, partit impulsor del referèndum per la independència de Catalunya, es va relacionar amb un compte a Suïssa opaca a la hisenda espanyola; informació que va resultar ser falsa. Sobre això ens explica Carlos Enrique Bayo:

"En la conversa entre el ministre d'Interior i De Alfonso, el ministre insisteix una vegada i una altra en què la informació, falsa, sobre Trias ha de sortir a la llum ..., ha de ser filtrada en el termini d'una setmana màxim. Just abans del procés participatiu no vinculant del 9 de novembre de 2014 a Catalunya. Amb l'objectiu de desacreditar els promotors de la consulta ".

Per la seva banda, el mateix Xavier Trias dóna la seva opinió:

"És esperpèntic escoltar al ministre parlant de Xavier Trias com si fos un amic i resulta que està tramant una manera d'acabar amb una persona que es dedica a la política. Et quedes escandalitzat. Sempre dic el mateix, jo sabia que el senyor Fernández Díaz era deshonest, però gràcies a la publicació d'aquestes converses, tot el país s'assabenta que és profundament deshonest. L'únic que no s'ha assabentat és el president del govern, Mariano Rajoy ".

El diari El Mundo va ser l'escollit per filtrar les falses acusacions contra Trias:

"Vaig tenir un acarament a través d'una ràdio amb el director del El Mundo i li vaig anunciar que els posaria una querella. L'endemà el seu diari publicava en portada el número del meu suposat compte a Suïssa. Va ser una sort per a mi, ja que això em va permetre anar al banc suís perquè em fessin un certificat on es demostrava que jo mai vaig tenir un compte en aquest banc ".

Fins i tot els números no corresponien als utilitzats per aquest banc. La notícia d'El Mundo es va publicar el 27 d'octubre de 2014 i la signaven Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta i Fernando Lázaro. S'han acreditat més de 200 comunicacions entre la cúpula policial i els periodistes del El Mundo, entre ells amb l'inspector en cap José Ángel Fuentes Gago, José Villarejo i el comissari, conegut com "El Gros", Enrique García Castaño, tots ells presumptes membres d'una policia política al servei del govern de torn. El diari ABC també va rebre la mateixa informació, però no la va publicar per considerar-la poc fiable. A mitjans de novembre de 2016, el jutge que instruïa la querella presentada per Xavier Trias contra els tres citats informadors d'El Mundo va apreciar caràcters de delicte en l'actuació dels periodistes. Els redactors d'El Mundo van deixar molt clar davant del jutge que la informació que van publicar sobre Xavier Trias procedia del Ministeri de l'Interior. Fa poc es va saber que el funcionari Fonts Gago va viatjar a Suïssa a investigar sobre Xavier Trias, amb l'oposició del fiscal. I que Interior va noliejar un avió a Ginebra, que paguem tots, buscant comptes de l'exalcalde. L'activitat de l'entramat polític-policial no es limita al territori espanyol. Els testimonis creuats dels germans Cierco (propietaris de Banca Privada d'Andorra) amb Martín Blas, revelen maniobres il·legals per aconseguir les comptes opacs del clan Pujol. L'excap del govern andorrà i exadvocat dels germans Cierco, Jaume Bartumeu, denuncia pressions i coaccions per part de la policia espanyola i una actuació que viola la sobirania d'un país estranger. Diu Bartumeu:

"Per mitjà del procediment informàtic de buidatge d'arxius, es van dur tots els arxius de tots els comptes dels clients de Banca Privada d'Andorra".

L'OFICINA SINISTRA

En el documental, com ja vam dir, hi ha un testimoni d'un anònim funcionari d'Interior:

"La meva decisió de sortir en una entrevista, i denunciar, si es pot dir així, és per la situació enquistada en la Direcció General de la Policia de manipulació política que s'està donant últimament".

La periodista de Público, Patricia López, ens diu que actualment hi ha una caça de bruixes per detectar els funcionaris que estan col·laborant per a destapar tot aquest entramat. Per això aquest funcionari es veu obligat a amagar el seu rostre i distorsionar la seva veu. Ens segueix comptant:

"La competència del ministre d'Interior és la coordinació i direcció policial, però no la d'encarregar investigacions a la carta o per interès partidista".

¿Es pot parlar d'una brigada política?

"És una brigada política composta per comandaments policials de la màxima confiança del ministre -actualment exministre Jorge Fernández Díaz. Per exemple, el director adjunt de Operatius (DAO), Eugenio Pino, per a aquest tipus d'operacions que es podien denominar "alegals", se serveix d'inspectors caps de la seva màxima confiança, com Fuentes Gago, Bonifacio Díaz, etc., després hi ha una altra branca que dirigia el comissari Villarejo, i una tercera branca que s'ha denominat "l'Oficina Sinistra", que està ubicada al carrer Rafael Calvo de Madrid, al costat de la seu de la Direcció General de la Policia. A aquesta oficina se li ha atribuït la realització d'una sèrie d'informes, que bé s'han elaborat i dirigit per defensar persones que són afins a aquesta brigada, o per atacar companys o funcionaris que s'han atrevit a denunciar el que està passant a la policia, com és el cas dels atacs al comissari Jaume Barrado ".

EL "PEPITO GRILLO" DE LA POLICIA

El multicondecorado i avui jubilat, comissari Jaume Barrado, mogut per la "repugnància" de les coses que ha vist en els últims anys d'exercici de la seva professió, declara:

"En els meus quaranta anys de policia, en la meva vida havia vist, o havia sospitat, que un grup de policies es dediquessin a protegir els dolents en contra de les víctimes dels delictes".

Per Barrado està clar qui està darrere d'aquest entramat:

"A la mà negra jo li poso nom, és Villarejo".

En els anys noranta, el segrest de la jove Anabel Segura va commoure a la societat espanyola. El comissari Barrado, després d'una llarga investigació, va ser el responsable de la detenció dels autors del segrest i assassinat de la jove. Patricia López parla sobre Barrado:

"Jaume Barrado és el policia constant, tossuda, obcecat, que fins que no resol un cas no para. Ell en el grup de segrest, es va dedicar a investigar molts assassinats sense resoldre o que no es van trobar els cadàvers. Encara avui, segueix en contacte amb les famílies de les víctimes i segueix donant-li voltes a aquests casos per poder acabar el que en el seu moment no va poder complir ".

El comissari Barrado també va ser víctima de la brigada política, va patir represàlies quan investigava el "Cas Interligare":

"Interligare era la investigació de la corrupció policial. Eren tres comissaris que havent estat ficats en empreses, no pagaven a Hisenda oa la Seguretat Social. Ens vam posar a estirar el fil fins que vaig descobrir que els mals estaven sent advertits per José Luis Olivera Serrano, que era el meu cap més immediat ".

Jaume Barrado va proposar la detenció dels tres comissaris implicats, Luis Luengo, (exdirector general d'infraestructures del Ministeri d'Interior quan el dirigia Rubalcaba -PSOE-); Miguel Ángel Fernández Rancaño, (comissari excap superior de Policia de Madrid) i Gabriel Fonts González (excomissari general d'Informació). Als tres dies el comissari Barrado va ser cessat i destinat a la comissaria de Chamartín. Va ser allà on Barrado es va dedicar a la investigació de l'assetjament i apunyalament de la doctora Elisa Pinto. Barrado va tractar de prendre declaracions a Javier López Madrid. Ens explica:

"Aquí va començar això que, per a un policia, et incentiva, que és quan comences a rebre trucades estranyes i contestacions rares i mentides. Per exemple, el senyor López Madrid tenia a veure amb l'empresa OHL, del Grup Villar Mir, doncs evidentment, per això em poso en contacte amb el cap de seguretat de l'empresa. I em diu el cap de seguretat, no vull dir el seu nom, que ... "López Madrid és desconegut total en aquesta empresa".

L'agressió física que va rebre la doctora, advertint que deixés en pau a Javier López Madrid, va ser denunciada a la comissaria de Chamartín. Ens explica Barrado:

"Preparo un joc de fotografies, el que fem tots els policies, per aixecar una acta de reconeixement fotogràfic, que és la prèvia. Entre diverses fotografies d'individus amb les mateixes característiques físiques, poso la foto de l'individu aquest, conegut com José Villarejo, i Elisa Pinto ho reconeix sense cap mena de dubte. És tan observadora aquesta dona, que em diu que en aquesta fotografia estava molt jove, és aquest, però té més anys quan em apunyala. Jo lliuro al cap superior de la policia de Madrid les diligències on, presumptament, està implicat un comissari de policia com a autor de diversos delictes i, als dos dies, em canvien de comissaria i em destinen a una comissaria conflictiva, la de Carabanchel. Ningú em diu per què (...). El sistema està tan corrupte que expulsa els decents ".

També li van obrir un expedient al comissari Barrado que va acabar amb la suspensió d'ocupació i sou. Va presentar un recurs, i la Secció Setena del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va dictar al seu favor dient que la credibilitat del comissari Jaume Barrado estava fora de tot dubte. I la mà negra?

UN MALVAT NECESSARI

En la història recent d'Espanya tenim exemples d'aquests personatges foscos que maniobren entre les clavegueres servint a foscos interessos, com els policies José Amedo i Michel Domínguez, l'espia Francisco Paesa, Luis Roldán, el corrupte polític exdirector de la Guàrdia Civil a l'època del govern del PSOE, etc. Ara, gairebé com una estrella mediàtica, tenim a un comissari que, curiosament, no està adscrit a cap comissaria, però pertany a la DAO, encara que això també està en dubte. Mai signa els seus informes com és preceptiu, amb el seu número de carnet professional, es tracta de l'antic membre de la BPS i del Sindicat Professional de Policia, José Villarejo, implicat en els falsos dossiers contra Garzón on es relacionava l'exjutge amb narcotraficants. Va oferir els seus serveis extrapoliciales per tapar l'assumpte de l'àtic d'Ignacio González, expresident de la Comunitat Autònoma de Madrid pel PP, ia la presó pel "Cas Lezo", la trama de corrupció del Canal d'Isabel II. Villarejo també va participar en el cas del "Petit Nicolás", el presumpte apunyalament d'Elisa Pinto, "Operació Catalunya", etc .; a més de ser un empresari milionari, encara que ell diu que el seu entramat d'empreses té "un objectiu policial". En algunes de les seves empreses, com Schola Iuris, que imparteix màster a estudiants de dret, els seus professors són alts comandaments de la policia, la Guàrdia Civil i sobretot, magistrats i fiscals. Ara podem entendre la xarxa d'impunitat que envolta aquest subjecte. Cada vegada que un policia vol investigar a aquest home, com li va passar a Barrado, acaba suspès o traslladat.

Sobre José Villarejo diu Barrado al documental:

"És un autèntic mafiós".

Un dels empresaris utilitzats en la "Operació Catalunya" contra Xavier Trias va ser Javier de la Rosa, que presumptament va cobrar per això.

LA "mortadel·la" DE JAVIER DE LA ROSA

José Villarejo, per contactar amb l'empresari Javier de la Rosa i utilitzar-lo com a testimoni en el cas Pujol i Trias, va utilitzar una de les seves identitats falses, com Manuel Pérez Villar, advocat. Amb una altra de les testimonis, María Victoria Álvarez Martín, Vicky, es va presentar com Javier Hidalgo, periodista. Tot això sense control judicial, ja que el treballar amb identitats suposades està regulat per la llei 5/99, que és la norma per a agents encoberts. En les converses intervingudes entre Villarejo i De la Rosa es dedueix un acord, l'empresari donarà informació sobre l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, i Villarejo solucionarà els seus problemes legals i econòmics. De la Rosa només va cobrar una part dels diners promesos, diners que en part va sortir, segons uns wasap entre el petit Nicolás i De la Rosa, del presumpte sindicat Mans Netes, de manera que el cercle de la màfia polític policial es tanca. Javier de la Rosa, en comunicacions amb el petit Nicolás -Francisco Nicolau Gómez Iglesias- sempre li està reclamant la seva "mortadel·la", la mortadel·la que li han deixat a deure. Pel que sembla, José Villarejo li va prometre 400.000 euros a l'empresari i només li va pagar la meitat. De la Rosa li va dir al petit Nicolás en rebre el primer pagament que de tota manera passaria per la "Xarcuteria de Mans Netes".

I la fiscalia? Ha obert diligències davant d'aquests fets delictius? Si més no, citant només el cas dels seguiments il·legals a les disputes internes del PP de Madrid ... ¿No hi ha una malversació de fons públics per interessos de partit? Doncs fins ara no hi ha mesures de la fiscalia, és més, els grups parlamentaris del PP, PSOE i Ciutadans pacten liquidar la comissió d'investigació sobre la clavegueres d'Interior, com ha informat recentment Públic. Això és un clavegueró que posa en qüestió l'estat democràtic d'Espanya.