divendres, 2 de juny del 2017

L’ús de l’aparell de l’estat . Una “democràcia” que va començar així, de quina qualitat es podia esperar que sortís?. Malgrat pugui semblar avui que tothom era antifranquista: no. La realitat era que els delators, els partidaris del règim, els qui havien obtingut una llicència d’estanc, els qui simplement no feien res, eren la immensa majoria.






Enguany farà 40 anys de les mal anomenades “primeres eleccions democràtiques”. Una efemèride de la qual segurament en sentirem a parlar. Massa. La tupinada va perpetrar-se el 15 de juny del 1977. Alguns marquen aquella pantomima com un pas definitiu en la transició. Aquelles eleccions, amb un resultat marcat prèviament, van ser tan plenes d’anormalies, que no hagués passat la més mínima prova de qualitat democràtica. Van servir per fer un rentat de cara al règim. Un règim que poc després, a l’octubre, s’autoamnistiaria, iniciant-se la impunitat de la qual fins avui encara gaudeixen els responsables de la dictadura més llarga i sagnant de la història d’Europa.

Hi ha moltes raons per dir que aquella posada de llarg del règim, no van ser ni unes eleccions, ni molt menys democràtiques. El resultat ja estava determinat i els mètodes emprats disten molt de poder ser considerats així. En farem un repàs a les principals raons.

L’ús de l’aparell de l’estat .Sense depuracions, en mans del règim .

Per començar, absolutament tots els funcionaris encarregats de realitzar les eleccions van ser els mateixos del règim. Sense observadors estrangers. Com que ja molta gent ni se’n recordava del que volia dir unes eleccions generals, no hi havia ni tan sols un cens mínimament actualitzat. En pobles petits, les tupinades van anar a l’ordre de dia, com aquell empresari que es va presentar a votar a Galícia amb els vots seus i dels seus treballadors (aquesta es va detectar).

Caos pel cens

A ciutats com Barcelona, la gent anava d’un col·legi electoral a un altre sense trobar-se als llistats. Molts ciutadans finalment no va poder votar pel desori. Això sí, com que el cens no era ni de lluny actualitzat, es van permetre el luxe de donar percentatges de participació dignes d’unes eleccions del III Reich.

Partits il·legalitzats

I quines eleccions “democràtiques” té partits il·legalitzats? Doncs les de juny del 77. ERC encara era un partit prohibit, a l’aigual que Estat Català o el Partit del Treball de Catalunya. Finalment es van poder “colar” sota unes sigles fictícies, Esquerra de Catalunya. Aquesta coalició evidentment només van rebre poc més d’un 4% dels vots. Prou perquè sortís elegit l’històric Heribert Barrera.

Presos polítics

Efectivament, mentre la dictadura s’intentava reciclar, bona part de l’oposició política era encara a la presó o la clandestinitat. I això només a l’interior, sense parlar de que votessin els exiliats degut també a un problema, el de les ambaixades, que segueix sense solucionar-se avui en dia.

Una campanya electoral amb avantatge

Una campanya electoral sense diners, és força inviable per a qualsevol partit polític. Aquest va ser el cas dels partits que es van presentar al juny del 1977, excepte el de l’UCD de Suarez, que jugà amb els fons del govern. La resta, van haver, en el millor dels casos, d’endeutar-se per poder pagar la campanya. I és que els diners arribarien després de les eleccions, en funció de la representació aconseguida. Aquesta limitació feia que no tots partissin amb les mateixes condicions.

Pel que fa a la bàsica presència als mitjans, nou fenomen social d’especial importància, la televisió va ser igualment monopolitzada per la candidatura oficial de Suarez. Mentre el seu espot publicitari es passava diversos cops al dia, en prime time, la resta o no hi eren o es passaven a altes hores de la nit perquè no els veiés ningú.

El sistema electoral

La llei “provisional” electoral amb el sistema d’Hondt ja dissenyava uns resultats. La primeres normes electorals no s’aprovarien fins l’any següent, amb la constitució, i no s’ajustaria una llei electoral fins al 1985. Es tractava que dos partits s’alternessin en el poder, amb un tercer lluny i deixant un petit marge pels partits que només es presentessin a unes poques circumscripcions, pensant en catalans i bascos. Un escó de l’UCD, que va guanyar els comicis, va costar 2.600 vots, mentre que un del Partit Comunista, que va quedar tercer, va costar-ne quasi 9.000.

El 1978 es va consolidar la circumscripció franquista de les províncies. Amb un límit d’escons, que quasi no ha canviat des del 1977. A Barcelona, amb un total 4.350.391 habitants li tocaven 33 representants, mentre que Astúries, amb la quarta part de població, en disposava de 10, quasi una tercera part. I la desproporció es mantingué a totes les circumscripcions. En l’actualitat encara ha anat a pitjor, baixant Barcelona a 31 representants, malgrat l’augment de població. Per contra, a Astúries, amb 1.147.330 habitants, ha pujat la representació, des del 2008, fins a 12.

Una societat gens preparada

L’edat mínima per votar no es va voler modificar i va ser la mateixa del règim, 21 anys. Feia només 3 anys que les dones s’havien equiparat, passant de la majoria d’edat dels 25 als 21. Això representa que al voltant de 2 milions de persones van quedar excloses d’una sola pinzellada de poder votar en aquelles eleccions. El govern franquista tenia clar, com tothom, que els joves eren una bossa de vots de l’oposició d’esquerra. Per tant, no interessava.

A falta d’altres arguments de caire polític, donat que no es podia parlar de moltes coses, el principal argument pel que molta gent (especialment dones) varen votar va ser aquest: “Suarez és guapo”. Aquest va ser el seu primer eslògan: “puedo prometer i prometo“. La premsa encara estava lligada per la censura. La llei del 1966 seguia vigent tot i el teòric desmantellament de la premsa oficial de l’abril d’aquell mateix any 1977. Socialment, va costar molt de fer arribar la llibertat als mitjans i les amenaces a l’ofici i els atacs a llibreries i redaccions eren constants.

Catalunya, una excepció i fins avui

Aquelles eleccions no van ser constituents, sinó simplement generals i prou. Malgrat que s’havia de redactar una constitució, i per aprovar-la, no es va dissoldre la càmera. Aquella constitució, amb les tapes il·lustrades amb l’escut franquista, és encara vigent.

Malgrat tot, al nostre país va guanyar les eleccions Pacte Democràtic Per Catalunya, en dues de les 4 circumscripcions. La forta, organitzada, resistència antifranquista va fer d’escola democràtica per a molts ciutadans del nostres país. La resistència al règim, va servir per unir el país, i integrar molts nouvinguts.

El boca-orella en la campanya per saltar-se el monopoli estatal de les comunicacions i la propaganda va ser important. En aquest aspecte, l’àmbit lingüístic propi va ser un avantatge.

Catalunya lluitava pel seu reconeixement, pel dret d’autodeterminació, i havia recuperat les seves institucions de segles de tradició. Abans que s’aprovés la constitució espanyola, al setembre de 1977, com a conseqüència del resultat d’aquestes eleccions, el règim optava pel restabliment de la Generalitat. Es tractava de posar a Tarradellas, ansiós per tornar com a President, com a forma d’acontentar (o dividir, segons les versions) una oposició fortíssima a Catalunya.

Una “democràcia” que va començar així, de quina qualitat es podia esperar que sortís?

El resultat d’aquelles eleccions, van representar l’inici de l’alternança política en un sistema bipartidista. Tot sota l’atenta mirada dels pilars del règim: l’exèrcit (augment de pressupost en plena crisi) i l’església (manteniment i augment del concordat). La continuïtat en la figura del cap de l’estat, nomenat pel dictador el 1969, estava garantida “sota el títol de rei”.

Amb la continuïtat i amnistia per als responsables del règim es donava també continuïtat social a molts fenomens. Funcionament propis de la dictadura basats en: la corrupció, l’especulació o l’explotació de mà d’obra barata. O la voluntat de control ideològica a través de l’ensenyament (infinites reformes educatives) i les traves a l’evolució tecnològica. L’al·lèrgia a la meritocràcia, el passar-se la separació de poders cada cop que els convé pel clatell, el centralisme ferotge i la manca de voluntat en millorar la productivitat en qualsevol nivell en pro del populisme (únic sistema centralitzat del món en gestió d’aeroports, trens d’alta velocitat deficitaris, xarxa de rodalies del segle XIX, etc).

De vegades, per entendre el nivell actual de resultats electorals, cal veure d’on provenim. Molta gent que va votar llavors encara viu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS