COMPTE AMB ELS BOTIFLERS DE CASA NOSTRA AGERMANATS AMB ELS ESPANYOLS . Alguns partits d’esquerres, i molt especialment l’entorn dels comuns com Podemos, Barcelona en Comú (BeC), i Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), és a dir, els partits d’Ada Colau, Pablo Iglesias, Joan Coscubiela, Lluis Rabell, Dante Fachin i altres, fan un modus vivendi de la divisió entre rics i pobres, esquerres i dretes, empresaris i treballadors, solidaris i insolidaris, els de dalt i els d’avall, els del Baix Llobregat o Sant Martí i els de la Diagonal, i tantes altres divisions. Curiosament quan es tracta d’Espanya tots som germans fraternals.

Mal que ens pesi, el terme “empresari” està totalment desprestigiat, igual que el d'”empresa”. Desgraciadament, per a molts els empresaris són KK.

A les xerrades que fem des del Cercle Català de Negocis (@CCatalaNegocis), quan pregunto noms d’empresaris a la gent, em parlen d’en Fainé, Brufau, Alemany, Florentino, Botín … però mai em diuen la perruquera Mari o el peixater Joan. Deixeu-me que us digui que la major part dels noms que em suggereix la gent no són empresaris, són alts directius o alts executius, no són propietaris de les empreses que dirigeixen o gestionen, i per tant no arrisquen el seu patrimoni. De fet, sovint no arrisquen ni el seu sou.

El terme “empresa” té dues accepcions:
a) el més modern, que parla d’una estructura jurídica que permet fer negocis.
b) el més antic, que es refereix a un “projecte”.

Una empresa és un projecte, i en tot projecte hi ha incertesa i risc; per tant, qui empren, arrisca. A aquell que arrisca el coneixem com a emprenedor. Les paraules projecte i emprenedor són termes que transmeten positivitat i ens apropen a conceptes com treball en equip, risc, compromís, dedicació i fins i tot admiració.

Si ho pensem bé, els termes empresari i empresa estan estretament lligats a la forma de fer típicament castellana de la pilotada, els contactes a la Cort, la llotja del Bernabéu i l’IBEX (Florentino, Abertis, FCC, Castor, Telefónica, Bankia, etc.), mentre que els termes projecte i emprenedor reflecteixen absolutament el tarannà del teixit productiu típicament català. El 2014, el 99,8% de les empreses catalanes al sector privat són autònoms o PIMES.

Alguns partits d’esquerres, i molt especialment l’entorn dels comuns com Podemos, Barcelona en Comú (BeC), i Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP), és a dir, els partits d’Ada Colau, Pablo Iglesias, Joan Coscubiela, Lluis Rabell, Dante Fachin i altres, fan un modus vivendi de la divisió entre rics i pobres, esquerres i dretes, empresaris i treballadors, solidaris i insolidaris, els de dalt i els d’avall, els del Baix Llobregat o Sant Martí i els de la Diagonal, i tantes altres divisions. Curiosament quan es tracta d’Espanya tots som germans fraternals.

El col·lectiu de persones que emprenen un projecte empresarial i que es juguen el seu patrimoni personal és molt heterogeni. Segons aquests partits de l’entorn dels comuns, si tu, treballador, pobre, d’esquerres, i del Baix Llobregat, Sant Martí o Nou Barris, marxes de l’empresa per la qual treballes, capitalitzes l’atur i decideixes obrir una botiga de caramels, automàticament passes a ser un empresari, ric, potencialment extorquidor, que et faràs insolidari en quatre dies, i que quan estiguis farcit de diners d’haver venut molts caramels aniràs a viure a la Diagonal i faràs fora els teus col·laboradors. En definitiva, t’has convertit en un ésser menyspreable en un sol dia. Ara pels comuns ja ets la pesta en persona. Però què succeeix si treballo per un tercer i a la vegada tinc la meva empresa? Llavors què sóc, un àlien? Però què no us adoneu que és un plantejament de bojos que ens fa ser infeliços i malcarats?

La condició de mala persona o impresentable és atribuïble a les persones, indiferentment que siguin empresaris o treballadors. És a dir, hi ha empresaris males persones i impresentables, i treballadors males persones i impresentables. De la mateixa manera hi ha empresaris bona gent, i treballadors bona gent. Ser bona gent, mala gent o impresentable és una condició de les persones, no dels empresaris o dels treballadors.

Esteu d’acord amb mi que no té cap mena de sentit? Enteneu com jo que hem d’acabar amb aquesta diferenciació? Enteneu que hem de treballar per fer que aquests dos àmbits de l’economia productiva es moguin plegats de manera col·laborativa per aconseguir resultats i beneficis que afavoreixin tothom?

Ho hem de poder dir sense embuts, l’emprenedoria catalana ha de ser responsable amb la societat i amb el medi ambient. La relació emprenedor-treballador basada en el conflicte és del s.XIX i alimentar-la és genial per a Comuns, Sindicats i Patronals ancorades al passat, però nefast per a la societat productiva i col·laborativa del s.XXI, així com per a la quarta revolució industrial que ja avui estem vivint.

Per tal d’acabar amb aquest missatge tan antic, irreal i destructiu hem de poder promoure i exigir activament:

– Als emprenedors: que respectin els treballadors com a persones i col·laboradors necessaris del seu projecte vital, que els valorin de manera honesta en funció de l’aportació que facin, que els incorporin de manera efectiva a la presa de decisions, i que prenguin mesures lleials respecte al projecte i a les persones que l’acompanyen a la seva aposta.

– Als treballadors: que valorin i respectin el risc i l’esforç personal, legal i patrimonial de l’emprenedor, i que s’involucrin activament en el projecte com a part essencial i imprescindible d’aquest.

Des del Cercle Català de Negocis exigim una nova manera de fer les coses des del convenciment que el rumb de confrontació actual ens fa malbaratar esforços que es poden aplicar en pro del benefici de tots. Apostem fermament per tal que l’emprenedoria catalana sigui respectuosa amb els seus treballadors i amb el medi ambient, vertebradora de la igualtat entre homes i dones, i facilitadora de la conciliació de la vida laboral amb la vida personal, entre moltes altres coses, com a motor d’un canvi de paradigma social.