La pervivència d’un sentiment
Iniciant un costum fatídic per als propers dos segles, alguns catalans que es pensaven que havien triat el bàndol guanyador es van començar a adonar de la realitat: que se’ls tractava com el que eren, una colònia. Ja el 1760, distingits botiflers van dirigir un Memorial de Greuges al rei Carles III. També aquí s’iniciava la tradició de veure qualsevol iniciativa vinguda de Catalunya com una intromissió en els afers de la cort, primer, i d’Espanya després. Mai cap proposta catalana va arrelar a Espanya.
El cert és que els exiliats a Viena mantingueren la flama de la resistència. A dins, els carrasclets encara lluitaven. I es crearia un cos de policia per a lluitar contra ells que amb el pas del temps haurien de tenir un paper ben diferent: els Mossos d’Esquadra. Amb el pas dels temps, institucions pròpies com al Generalitat, els miquelets, la Coronela, o dates històriques com l’11 de setembre, serien per sempre més recordades.
L’origen del catalanisme
Aquest record difús es va materialitzar de diferents formes. L’espurna, com a la resta d’Europa, va ser el curt però intens període d’ocupació francesa. Una altra tradició es va iniciar amb les constants invasions del país per part dels francesos, i és que els espanyols defugien qualsevol tipus d’enfrontament per defensar els catalans. Però quan els catalans tots sols aconseguien deslliurar-se’n del problema, tornaven com a forces d’ocupació, atorgant-se tots els mèrits i a sobre, parlant malament dels catalans com si no haguessin fet res.
El retorn de la llengua a l’oficialitat i les institucions, l’accés a un mercat gran i un entorn legal progressista, tot i que per curt espai de temps, va marcar força la població. Malauradament, el decimonònic sentiment anti-gavatx català, barrejat amb un fort encara sentiment religiós (i per tant antirevolucionari) van poder més que la resta. Amb tot, van restar les bases de les revolucions liberals que tindrien Catalunya com a protagonista indiscutible. De fet, aquestes revolucions liberals van ser l’inici de la presa de consciència d’alguns catalans enfront la possibilitat d’influenciar a Madrid a través de manipular la societat catalana.
El tema tabú: l’origen de l’independentisme
El primer partit netament independentista naixia el 1922, Estat Català. No era el primer, però sí va ser el més conegut i majoritari. Amb tot, la majoria de partits anteriors havien estat reactius. Per exemple, La Unió Catalanista, formada el 1891 com a reacció a l’atac al drets civil català.
En l’origen, l’independentisme era combatiu. S’emmirallava en els fets de Pasqua a Irlanda el 1916. Va organitzar voluntaris per anar a lluitar a favor dels aliats. Tot i que oficialment neutral, l’estat espanyol afavoria els interessos alemanys. I durant la dictadura de Primo de Rivera en va intentar atemptar contra Alfons XIII i envair Catalunya militarment per alliberar-la en el fets de Prats de Molló. Tot plegat va donar a l’independentisme ales entre les masses treballadores.
L’independentisme és però anterior, tot i que no està encara prou documentat. El 1874 es va proclamar un Estat Català efímer. El primer republicanisme dels anys 1830 i 40 tenia molts ingredients, a l’igual que la seva repressió, d’independentista. Tot i que sovint s’amagava rere altres noms, com “autonomista”, o simplement “liberal”, o directament “republicà”.
La lluita per la independència
La llarga guerra, intencionadament allargada per permetre tot tipus d’atrocitats. El genocidi, l’eliminació planificada de tothom per les seves idees o origen ètnic, la dura postguerra i la dictadura, van quasi esborrar Catalunya del mapa. A dures penes van quedar homes adults vius. Els bombardeigs sobre la població civil que va patir tot Catalunya no tenien comparació amb res que s’hagués conegut fins al moment.
Catalunya va ser saquejada, espoliada i humiliada. La llengua prohibida, els familiars dels perdedors represaliats durant dècades. Com sempre, al final fins i tot catalans que havien donat suport al dictador, convençuts per la teoria del “terror rojo”, van acabar adonant-se una vegada més de l’error.
L’independentisme va sobreviure, a l’exterior, i a l’interior al Front Nacional de Catalunya (FNC). D’aquest partit en sortiria l’escissió jove del PSAN. En aquesta situació es va arribar a la reinstauració borbònica, la qual va ser acceptada per tothom, menys per l’independentisme. D’aquesta manera, l’independentisme seria criminalitzat i perseguit, encara mentre d’altres acceptaven el maquillatge del règim a canvi d’una cadira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS